“Una acció política feminista ho hauria de voler canviar tot”

Moltes i diverses, i no pas sempre perceptibles a primera vista. Per exemple, a vegades costa que t’escoltin amb la mateixa atenció que als homes, i és difícil treballar segons uns paràmetres feministes, posant al davant sentiment i emoció, que no estan ben considerats. Sovint t’has d’escoltar que “hi has de posar collons” o “tenir mà dura”. Ho sento: jo voldria resoldre les coses d’una altra manera.

Assetjament, no. Discriminació i/o abús de poder, probablement sí, tot i que no n’era conscient. Gairebé sempre passo per un procés d’autoinculpació, una herència de l’estructura patriarcal. Hi ha casos pitjors i més durs que el meu, però aquesta és una arma de doble tall que s’utilitza per fer-nos callar amb el “no et queixis, que tu rai!” Doncs no. El tracte discriminatori sempre és una ferida i una agressió, i ens n’hem de queixar, encara que sigui subtil, per contribuir de veritat a canviar les coses.

Primer de tot, caldria que els governs es prenguessin més seriosament la lluita feminista. No n’hi ha prou amb manifestos bonics. S’ha de fer feina cada dia. Una política d’acció feminista ho engloba tot i ho hauria de voler canviar tot per posar les dones al centre, no pas com un recurs per cobrir l’expedient. I sobretot s’ha de reclamar més respecte per les que ens han precedit i han obert nous camins: estem enfilades a les espatlles de gegantes.

A vegades és dins de l’entorn que es considera progressista on trobo més reticències. Tinc la sensació que tot allò que parteix de la perspectiva de gènere és vist amb fatiga, com un caprici, i jutjat per tant com un fet superflu i poc important. Temo que arribarà un dia que ens diguin que ja hem fet les “nostres cosetes feministes” i que és hora de tornar a les coses serioses, coses de veritat i útils. És a dir, a les coses dels homes.