Un museu esquarterat
Les 42 obres de la Franja que restaven per donar a Aragó sortiran avui de Lleida, on es farà una concentració per denunciar la “vergonyant” gestió de tot l’afer
“Estem tristes i enfadades.” La Pepita i la Victòria (85 i 86 anys) van fer ahir l’última visita al Museu de Lleida abans de la sortida de les 42 obres de la Franja que resten per donar a Aragó en compliment de la sentència de caràcter provisional dictada per un jutjat de primera instància. Viatjaran al Museu de Barbastre avui al matí, però vint-i-quatre hores abans ja no n’hi havia cap d’exposada. A les parets on la Pepita i la Victòria hi havien vist sempre els frontals de Sant Hilari de Buira i de Sant Vicenç de Tresserra o els retaules de Sant Antoni Abat de Vilanova de Sixena i de Sant Cristòfol de Santaliestra hi han quedat buits desoladors. “Potser algun dia, si es fa justícia, tornaran, però nosaltres amb l’edat que tenim ja no ho veurem.”
“Jo acuso els polítics que no han fet res per evitar aquest desastre. Ens pensàvem que estàvem ben representats en la defensa del nostre patrimoni”, deia la Victòria, que té el record ben viu (qui no el té) de l’heroica lluita per impedir el desnonament dels béns de Sixena l’11 de desembre del 2017. Ella i la seva amiga van integrar-se en la massa de ciutadans que es van concentrar aquella jornada davant del museu ocupat per centenars de guàrdies civils armats que es van endur les obres per la força. “Quina diferència! Aquesta vegada no hem estat a l’altura. Tot s’ha fet amb tant silenci que la majoria de lleidatans ni se n’han assabentat, del que ha passat”, lamenten. Fa un mes que està passant, com si fos una minisèrie de terror: el 15 de febrer es van traslladar a la comunitat veïna 23 obres; el dia 22, cinc més, i divendres passat, 42 més.
Però de tot el conjunt reclamat (111 objectes de materials, èpoques i estils diversos), el lot que se’n va avui, el del capítol final, és el que deixa més esquarterat el segon museu diocesà més antic de l’Estat, creat el 1893, després del de Vic. Entre les 42 obres que ahir van passar la seva última nit a Lleida, ja empaquetades als magatzems, disset eren puntals del seu relat sobre la història comuna d’un territori que els rancis estaments eclesiàstics espanyols van dividir en dues diòcesis el 1995, l’origen de tots els mals. Un parell exercien la seva funció religiosa a l’església de Sant Llorenç. Els feligresos que hi van entrar ahir tampoc es van trobar ja la Verge de Saidí, una de les imatges més emblemàtiques de tota la col·lecció. La veneraven des de feia més de 60 anys, però no sembla que la seva fe importi al bisbe de Barbastre, que la vol per lluir-la al seu museu, no per destinar-la a cap espai de culte de Saidí. De fet, ni un sol compartiment de retaule tornarà a les parròquies d’origen. A la Franja no es restituirà absolutament res.
“Això és un espoli”, es queixava amargament la Carme, una altra visitant que es coneix el museu com el palmell de la mà i que ahir el va veure irrecognoscible. Aquesta infermera de l’hospital Arnau de Vilanova, historiadora de l’art de formació, acostuma a passejar per les seves sales “tres cops al mes” amb un grup d’amigues. “Avui he vingut sola perquè m’han dit que si ho veien es posarien a plorar.”
De llàgrimes per vessar, de ràbia i de desesperació, també en tenen el centenar de socis del Cercle d’Amics del Museu de Lleida. Qualifiquen de “vergonyant” la manera com s’ha deixat fugir aquest llegat artístic i exigeixen “explicacions” a les institucions que formen el consorci del museu (Generalitat, Ajuntament, Diputació, Consell Comarcal i Bisbat), exclamen tres membres de la seva junta, Maite Clivillé (presidenta), Manel Larraga (vicepresident) i Josep Ramon Companys (vocal). Sobretot estan disgustats amb la consellera de Cultura, Àngels Ponsa, que presideix l’ens de governança. “Mai li vam demanar que desobeís la justícia, però sí que tingués una posició ferma. No li vam demanar que fos un Santi Vila o un Lluís Puig, és a dir, que fos víctima de la repressió com ho han sigut ells per protegir l’art, però sí hagués pogut ser un Joan Manuel Tresserras, que es va negar a lliurar res quan li ho va exigir el bisbe Salinas.”
La consellera s’ha desviat d’aquest camí tot carregant el pes de la decisió d’entregar els tresors de la Franja al bisbe Giménez Valls. Però el cas és que ell va notificar al jutjat que acataria la sentència després, i no abans, que el consorci liderat per la consellera posés en marxa el concurs per adjudicar el trasllat del fons (que, per cert, costarà 25.000 euros).
El Cercle d’Amics del museu està dolgut amb aquesta “rendició incondicional” i encara més perquè “s’ha tapat” a la ciutadania. “La primera cosa que esperem de la consellera són disculpes. I seguidament, que concreti quin pla té per recuperar les peces, que no són només dels lleidatans, sinó de tots els catalans.” Abans-d’ahir el consorci va trencar el silenci d’aquest agònic mes en un comunicat en què assegura que si cal durà el conflicte als tribunals europeus. “Molt bé, però volem que passi pel Parlament”, manifesta l’entitat. De moment, el govern va aprovar just ahir un acord en què dona suport al Consorci del Museu de Lleida “en la defensa de l’art i el patrimoni de la Franja”.
Ponsa, que no ha posat els peus al museu ni un sol d’aquests dramàtics dies que han anat desapareixent obres cap a Aragó, assistirà a la concentració que el Cercle d’Amics de la institució ha convocat a les onze del matí. “L’única cosa que esperem és que no aprofiti aquest moment, que per a nosaltres és de dol, per anunciar la llista de les peces que ompliran els buits que han quedat; ho celebrarem quan arribin, però avui no és dia per celebrar res”, sostenen els integrants de la junta, que, malgrat els errors comesos, volen deixar ben clara una cosa: “El nostre adversari és el govern d’Aragó i el bisbe de Barbastre, que no han tingut ni el mínim gest d’agrair-nos que haguem cuidat aquest conjunt que s’hauria acabat perdent.”
Com l’11 de desembre del 2017, la Pepita i la Victòria, octogenàries amb salut de ferro, faran costat avui al museu. Bromegen que no es posaran pas davant del camió. Ni tan sols tenen esma per cridar. “A qui hem de cridar, si només hi haurà els treballadors d’una empresa de transports que no en tenen cap culpa?” La processó anirà per dins.
I el pitjor de tot: que encara en poden passar de grosses. A Aragó, més enfortits que mai, ja es preparen per pispar més béns al museu lleidatà. El Bisbat d’Osca està a punt d’obrir el procediment legal per “recuperar”, segons el seu argot, el frontal del Salvador de Berbegal, la taula de Sant Pere de Peralta de Alcofea i la portada romànica d’El Tormillo. I a l’horitzó es veu a venir també la disputa pels fons originaris de Roda d’Isàvena.
Les peces més valuoses que se’n van
Orfebreria:
Bol (XVI-XVII). Benavent de Ribagorça.
Crismera (XVI-XVII). Procedència desconeguda.
Creu processional (XVI-XVII). Tresor de la Seu Vella de Lleida.
Pedra tallada:
Mare de Déu de Saidí (XIV).
Sant Miquel (XV). Saidí.
Fusta policromada:
Retaule de Sant Antoni Abat (XV). Vilanova de Sixena.
Retaule de Sant Cristòfol (XV). Santaliestra.
Calvari (XV). Tamarit de Llitera.
Frontal de Sant Vicenç (XIII). Tresserra.
Sant Pere (XVII). Vallcarca.
Predel·la (XV). Saidí.
Sant Joan Baptista (XV). Saidí.
Naixement i Epifania (XV). Binaced.
Retaule de la Mare de Déu, Sant Fabià i Sant Sebastià (XV). Portaspana.
Arqueta (XIV). Buira.
Frontal de Sant Hilari (XII). Buira.
Sant Martí (XV). Lasquarri.
(Llista de les disset obres que formaven part de l’exposició permanent del Museu de Lleida o que eren objectes de culte a l’església de Sant Llorenç que avui marxaran a Aragó juntament amb 25 obres més que guardava a les reserves. Les 70 peces que s’han anat enviant a Aragó des de mitjan febrer no s’exposaven al públic.)