Cerebral

Juan Carlos Martel proposa donar veu als joves a través d’un espectacle que parteix d’El mal de la joventut de Brückner. La peça s’ha fet a partir de joves actors (menors de 30 anys). Això permet sumar l’experiència testimonial i també disposar d’una àmplia temporada de cinc setmanes, a diferència dels seus dos anteriors docudrames amb sensesostre (Sis personatges) i àvies (Càsting Giulietta). En la mirada s’hi han anat afegint altres referències que qüestionen com superar la joventut i arribar a una maduresa, sense aburgesar-se. I evitant el suïcidi. Però aquesta referència tan romàntica, a la qual Brückner va aferrar-s’hi per expressar la incertesa d’una joventut d’entreguerres, acaba sent cerebral, racional: massa dita i poc viscuda. I aquest és un llast que supera la veu dels joves del segle XXI.

Les capes de lectures es van superposant a través de pantalles que reprodueixen detalls d’una posada en escena per Jordi Mesalles, els anys vuitanta, i de primers plans de l’escena. Hi ha una quantitat ingent de material que s’aboca quasi amuntegat, en un excés marca del romanticisme més extrem. Però, tot i la notable qualitat de les actuacions dels intèrprets (un dels atractius de la peça, sens dubte), costa que traspassi a la platea. En realitat, el director fa un pas més que els anteriors docudrames. Perquè entén que, des de la Covid, la funció en directe del teatre es completarà amb càpsules de vídeo. Aquestes, que apareixen insinuades a l’escena, tenen tot un altre discurs a desplegar, que el complementa. Però que, ara, costa saber-lo interactuar amb l’art en viu. El director obre, doncs, un nou camí que pot ser molt fructífer, tot i que no s’hagi ensamblat bé.

A L’Antic Teatre una peça molt més intuïtiva, Cry babies, fa una fiblada més punyent des del joc, agafant el testimoni de Paisajes para no colorear. Les de The followers clamen al Poder: “Creeu monstres per després queixar-vos que destrueixen les nostres ciutats.” Foto nítida avui de la reacció al carrer, arran la detenció de Pablo Hasél.