Fornada pandèmica

La pandèmia ha tingut alguna cosa positiva, oferir un temps extra als aspirants a escriptor. En molts casos els textos quedaran al calaix –per sort–, però en altres han permès a tot d’autors molt joves enllestir unes obres d’una maduresa de fons i estil admirable. I alguns premis els han detectat. Com el darrer Documenta, que va premiar ex aequo la novel·la Les closques, de Laia Viñas, i els contes Els desperfectes, d’Irene Pujadas, publicats per L’Altra.

Totes dues autores s’afegeixen a la darrera fornada d’autors (en especial autores) que permeten albirar un futur de les lletres catalanes rejovenit, exigent i lluminós. Ens calia, tot sigui dit.

Eric del Arco, llibreter de la Documenta i membre del jurat, va comentar en la roda de premsa (presencial, al·leluia!) de presentació: “Després d’un any en què el vam haver de declarar desert, vam tenir fins a cinc originals mereixedors del premi.” “Estic molt satisfet de les dues obres i que la intenció del premi des del 1980, descobrir nous autors, es mantingui”, hi va afegir.

En aquest sentit, l’editora Eugènia Broggi, va recordar que “l’únic ex aequo fins ara va ser el 1998, que el van compartir Sebastià Alzamora i Vicenç Pagès, dos autors que han tingut una gran carrera”.

Broggi va comentar que les dues obres “són propostes completament diferents, una és una novel·la de format clàssic ambientada al delta de l’Ebre dels anys seixanta i setanta i l’altra uns contes contemporanis, eclèctics i plens d’humor”.

Laia Viñas (Xerta, 1997) va explicar: “Feia dos anys i mig que tenia aquesta història al cap i l’anava escrivint a estones mortes.” El confinament li va permetre enllestir-la. “Volia ambientar l’obra en un espai natural que no ha estat gaire retratat en ficció, el Delta, i en una època en què les condicions de feina, de vida, eren molt dures.”

Irene Pujadas (Sant Just Desvern, 1990) coincideix en el tema del temps extra del confinament. “Em vaig proposar escriure un conte per setmana, jugant amb els temes, l’estil, el to, el format...; quan ja n’havia fet uns quants em vaig adonar que tenien força coses en comú i els vaig presentar al premi.” Pujadas, que reivindica que “els contes no són un gènere menor”, té referents com ara Pere Calders, George Saunders, Jordi Masó i Lydia Davis “per com juga amb el format dels contes”.

De referents, Laia Viñas cita Mercè Rodoreda, Montserrat Roig, Victor Català... “M’agrada llegir i escriure sobre la vida de les persones, entendre el que fan i perquè ho fan, veure les relacions que establim, en especial les de família.”

Un pare es retroba amb la seva filla després d’anys sense tenir-hi contacte. En paral·lel a aquesta nova i en alguns moments estranya vida, Viñas ens mostra el passat del pare amb el seu pare, al Delta. Un espai dur “amb una violència normalitzada”. I tot narrat amb un estil d’una maduresa i una riquesa molt destacables. “Em vaig impressionar una mica en llegir a la novel·la, ja editada, tot de termes ebrencs que sé que no estan ni acceptats, però que volia incloure.”

Els desperfectes són vint-i-un contes que parlen dels finals –de l’amistat, de l’amor, de la vida–, els consells dels altres, els bons àpats, la lacra del turisme, les formes de la fe, la credulitat i, entre d’altres, la manera, sovint hilarant, com els humans afrontem les tragèdies. L’estil és fresc, ben treballat, juganer i amb un element en què costa més assolir bons resultats del que sembla, l’humor. Un humor de tot calibre i tonalitat. “És una manera lleugera d’acostar-me a temes que no ho són gens, de lleugers”, explica Pujadas.

Totes dues es van mostrar molt serenes, contentes del premi, però, tot i ser debutants, tocant de peus a terra. Pensen continuar escrivint, en principi, però sense pressió. Amb el seu talent i joventut, tenen marge de sobres per oferir-nos, quan sigui, les seves millors obres.