“Mirem el passat per encarrilar el futur”

X.C. Com tants altres edi­tors, ens vam posar en aquest món perquè ens feia molta il·lusió. Sovint explico, a més, que era quasi un pas natu­ral perquè tant la Judit com jo havíem publi­cat alguns lli­bres, escrivíem a dife­rents mit­jans, tre­ballàvem també com a peri­o­dis­tes... Jo mateix feia molts anys que publi­cava crítiques literàries.

J.P. En Xevi cor­re­geix els tex­tos i jo els maqueto. I entre tots dos mirem de pen­sar títols que poden ser atrac­tius i que res­po­nen a les nos­tres inqui­e­tuds. X.C. De jove, vaig estar un temps tre­ba­llant de cor­rec­tor a El Punt. Més tard, a Edi­ci­ons 62, com a fre­e­lance. Per cor­re­gir bé sem­pre et toca apren­dre i m’agrada recor­dar que el pri­mer que em va ori­en­tar va ser en Fermí Sidera.

J.P. Ens sin­gu­la­rit­zen els lli­bres que miren d’expli­car el país des de dife­rents pers­pec­ti­ves: a par­tir de les lle­gen­des, de la cul­tura popu­lar, de les fes­tes tra­di­ci­o­nals o de la memòria i la història. També la cuina. Fa tres anys vam ini­ciar l’edició de la Història de la cuina cata­lana i occi­tana, que està escri­vint en Vicent Marqués. Seran deu volums. Aca­ba­rem el 2027 i estem segurs que serà una obra de referència sobre la cuina tra­di­ci­o­nal. X.C. Això no vol dir que no publi­quem també nar­ra­tiva. D’aquest gènere, per exem­ple, l’últim lli­bre és L’amor, la guerra i altres ocu­pa­ci­ons, d’en Joan-Daniel Bez­so­noff. N’estem molt satis­fets, però és cert que qual­se­vol edi­to­rial ha de tenir algu­nes parets mes­tres.

J.P. Edi­tem lli­bres amb una estètica dife­rent. Una peça clau són els il·lus­tra­dors. En tenim de molt bons i són ells els qui posen cara als nos­tres lli­bres. La Montse Mayol, en David Gra­nato, la Judit Roma, en Lle­nas Llensa i la Marta R. Gus­tems, entre d’altres. Cadascú té el seu estil i defi­neix una col·lecció. D’altra banda mirem que la qua­li­tat del paper i del cartró de la coberta hi acom­pa­nyin: car­trons ver­ju­rats, sense plas­ti­fi­car, que són més agra­da­bles al tacte, més càlids i més íntims. La coberta ha de ser una invi­tació.

J.P. Si escrivíssim ficció segu­ra­ment bus­caríem un altre edi­tor. La mirada de l’edi­tor és molt impor­tant. És la mirada de fora, impres­cin­di­ble. Ara bé, sovint pen­sem lli­bres d’assaig divul­ga­tiu, lli­bres rigo­ro­sos, però de bon lle­gir, pen­sats per a un públic ampli. En el fons, nosal­tres som això. En aquest cas som un autor més. I sí, a l’hora de publi­car-los patei­xes més. Ho has de tenir tot al cap, tot pre­sent, tot con­tro­lat. O inten­tar-ho. És com­pli­cat. Però ens entu­si­asma. X.C. Des de Sidillà, pen­sem en lli­bres que ens fa l’efecte que són neces­sa­ris. A vega­des, són lli­bres que deci­dim tra­duir. D’altres, lli­bres que ens han arri­bat. Com a autors, tant la Judit com jo col·labo­rem sobre­tot en alguns dels lli­bres col·lec­tius d’assaig, dels quals sovint hem pen­sat i pro­po­sat la temàtica. Sigui com sigui, pel que fa als lli­bres que hem edi­tat, de tor­tura, res de res.

J.P. Ens aquests moments, 57. X.C.Tal com diu la Nan Shep­herd a La mun­ta­nya viva par­lant del Cairn­gorms, les mun­ta­nyes que va veure dia a dia durant anys i anys, i on va anar cen­te­nars i cen­te­nars de cops, “que es tracta d’una relació amo­rosa és prou clar; però l’amor per­se­guit amb fer­vor és un dels camins del conei­xe­ment”. Doncs bé, amb els lli­bres, com amb les per­so­nes, és sem­blant. I no és dir gaire res afir­mar que s’estima tot­hom o tots els lli­bres perquè l’amor neces­sita sin­gu­la­ri­tat i temps. Esti­mar és també una arte­sa­nia.

X.C. Una edi­to­rial no és només un con­junt de lli­bres. Ens agra­den aquells en què es nota que qui els ha escrit en sap molt més. Perquè un lli­bre és com un calaix, però un bon autor ha de conèixer tota la calai­xera. Però també és cert que hi ha uns tipus lli­bres que con­nec­ten molt més amb el que estem fent. Per des­comp­tat, que ens interessa la nar­ra­tiva, però ens fa l’efecte que la gent que ens lle­geix o que tira enda­vant aquest ofici apas­si­o­nant de tre­ba­llar en una lli­bre­ria saben pri­mer de tot que a Sidillà edi­tem lli­bres de temàtica etnològica, des de les lle­gen­des fins a la cuina, els jocs, els cos­tums i tot allò que estem per­dent siguin pobles aban­do­nats, la savi­esa popu­lar o ofi­cis rela­ci­o­nats amb el bosc o amb el món de pagès, entre altres. Quasi és natu­ral que això ens hagi por­tat a interes­sar-nos per tot el que té a veure amb el que els angle­sos en diuen el nature wri­ting, amb el retorn a la natura, ja sigui per apren­dre a lle­gir l’aigua, per saber ori­en­tar-se quan es camina. Conèixer el pas­sat, però, té sobre­tot interès per pro­jec­tar-ho en el nos­tre futur. No som uns nostàlgics, sinó uns arre­lats. Jus­ta­ment som uni­ver­sals perquè som locals.

Triar sem­pre és difícil. Però aquests tres són una mica simbòlics per a nosal­tres: Esca­far­lata d’Empordà, d’Adrià Pujol Cru­ells; La història de la cuina cata­lana i occi­tana, de Vicent Marqués; Arre­lats. Les famílies més anti­gues de Cata­lu­nya.

J.P. En deu anys n’aprens molt, a fer d’edi­tor. I tan­ma­teix ets ben cons­ci­ent que encara et queda molt per apren­dre. És més fàcil apren­dre dels errors que dels encerts. En aquests deu anys hem acon­se­guit con­so­li­dar el nos­tre pro­jecte edi­to­rial i pro­fes­si­o­na­lit­zar-lo. Una cosa que, en els ini­cis, no ens havíem ni plan­te­jat. X.C. Igual que escriure, edi­tar és com cami­nar damunt d’una corda estesa a uns metres damunt del sòl sabent que a sota no hi ha cap xarxa. Parlo, és clar, d’escriure i d’edi­tar de debò. De saber jugar-te-la, cosa que no necessària­ment vol dir jugar-ho tot a una sola carta. Amb els anys, a més, vas apre­nent-ne i vas veient que, si ho has fet bé, a sota has anat fent un coixí que pot empa­rar-te i fer més lleu la cai­guda. Però no pots caure gai­res vega­des perquè estem par­lant de cul­tura i de lite­ra­tura i perquè tenim els lec­tors i el país que tenim. I, això no obs­tant, això és també mera­vellós. Els lli­bres, aquest país i aquesta cul­tura han estat molts segles cami­nant pel món sense cap xarxa. Nosal­tres pro­vem d’estar a l’altura de la cul­tura, dels nos­tres lec­tors i del nos­tre país. Volem ser també com una paret de frontó que torna tot allò que ha rebut. I si podem, amb escreix, per anar eixam­plant la base.

J.P. Vam començar en plena crisi econòmica, que es va ini­ciar perquè uns ban­quers ame­ri­cans van fer un forat amb les hipo­te­ques. Ara som enmig d’una pandèmia que, diuen, va començar a la Xina perquè uns senyors men­ja­ven rat­pe­nats. Entre­mig hem vis­cut els millors moments d’aquest país amb la cele­bració del referèndum de l’1-O. I ara som en plena pata­cada post­sentència i immer­sos en un gran gui­ri­gall polític un xic deso­la­dor. Vull dir que la majo­ria de pata­ca­des t’aca­ben venint de fora. Passi el que passi no tens cap més solució que remar, remar i remar... I con­tents, perquè aquest ofici ens agrada molt.

J.P. Pro­fes­si­o­na­lit­zar una edi­to­rial vol dir que en pots viure (modes­ta­ment) i que pots encar­re­gar lli­bres, pagar els autors, pagar la impremta i no deure res. X.C. Quan vam començar, a Cata­lu­nya hi havia el perill de rebre una bala de goma, ara sem­bla que dei­xa­rem enrere les de foam. A Sidillà hem anat seguint aquest ritme, amb més tran­quil·litat que el que hem vis­cut els cata­lans aquests dar­rers anys. Nosal­tres hem pogut anar pagant a tot­hom, hem anat fent bullir l’olla i resulta que gràcies als lec­tors, les lli­bre­te­res, els dis­tribuïdors i tanta altra gent hem anat cre­ant prou defen­ses per poder superar aquesta pandèmia i les pes­tes bubòniques de la ignorància i de la indi­ferència. Sem­bla que anem bé. I tal com passa al país, tenim la con­fiança que els millors dies encara han d’arri­bar.

J.P. A Arre­lats. Les famílies més anti­gues de Cata­lu­nya, el lec­tor hi tro­barà 21 tex­tos sobre 21 famílies de dife­rents comar­ques cata­la­nes, inclo­ent-n’hi dues de la Cata­lu­nya del Nord, que fa com a mínim deu gene­ra­ci­ons que viuen a la mateixa casa. La idea és par­lar de la memòria, de com ha que­dat retin­guda en aques­tes cases, de la història, de com han resis­tit aques­tes famílies i com es miren el futur. Les arrels sos­te­nen el futur i ens sem­bla que la seva per­sistència és la per­sistència de tots. La més antiga són els Plana-Rovira, de Sant Miquel de Camp­ma­jor. Hi són des del 1182. Hi ha molta infor­mació i és de bon lle­gir. Segur que con­tri­bu­eix a donar a conèixer la rea­li­tat d’aquest país.

J.P. No hi ha una llista de famílies com aques­tes. Les hem anat bus­cant a par­tir de lli­bres, d’arti­cles, a les xar­xes i a través d’amics i cone­guts. Volíem que n’hi hagués d’arreu de Cata­lu­nya i que les històries fos­sin vari­a­des. N’hi ha que viuen del bosc, mol­tes que viuen de la vinya, n’hi ha que fan for­matge, oli, d’altres tenen ramats, algu­nes fan turisme rural... De famílies anti­gues com les del lli­bre n’hi ha mol­tes més. Hi ha pobles on n’hi ha més d’una, com a Calonge. No podíem par­lar de totes. Hem hagut de triar. Després hem hagut de docu­men­tar la història dels pobles i de les comar­ques d’on són aques­tes famílies. I hi hem anat a par­lar. Hem reme­nat molts papers, molts arxius i hem fet molta car­re­tera.

J.P. Hi ha famílies que han fet un lli­bre sobre els seus avant­pas­sats. Martí de Riquer va escriure Quinze gene­ra­ci­ons d’una família cata­lana, per exem­ple. Hem tro­bat lli­bres sobre famílies aris­tocràtiques. Però no hem sabut tro­bar cap lli­bre que parlés de famílies nor­mals i cor­rents que tenen un tret comú, l’arre­la­ment a un ter­ri­tori. I no sabem tam­poc de cap altre lli­bre que hagi vol­gut pouar en el que això repre­senta, no només per a elles, si no per a tots.

J.P. Són, en molts casos, “famílies endèmiques”, com en diu l’Elvis Mallorquí. Els Casa­mada que hi ha pel món venen de Cas­te­llar del Vallès, per exem­ple. A l’edat mit­jana els page­sos no podien mar­xar del mas sense l’auto­rit­zació del senyor feu­dal. Ara, amb la glo­ba­lit­zació, hi ha gent que marxa del seu país per poder sobre­viure. Rei­vin­di­quem el valor de conèixer una terra. Perquè els humans som ter­ri­to­ri­als igual com ho són els ani­mals. Conèixer un lloc a fons, saber què pots sem­brar a cada racó, conèixer la gent que com­par­teix aquest lloc d’on ets, fa sen­tir la gent més segura i això també té una altra con­seqüència: aques­tes per­so­nes pro­te­gi­ran aquest ter­ri­tori que tant conei­xen.

X.C. Quan apa­re­gui aquesta entre­vista, hau­rem dis­tribuït Maria, la tre­men­ti­naire, un conte. Pot­ser la Judit ja esti­gui maque­tant Tor­nar a cosir, de Maria Gis­pert. A Sidillà volem que no es per­din ofi­cis com els de cosir i que tot­hom que vul­gui sàpiga fer-se la roba que porta. Mirem el pas­sat per encar­ri­lar el futur. I després publi­ca­rem El nau­fragi de Cata­lu­nya. I un lli­bre de nar­ra­tiva on deu autors cata­lans escri­uen un relat sobre la seva relació amb la natura. I encara hi ha el quart volum de la Història de la cuina cata­lana sobre la cuina tra­di­ci­o­nal dels pei­xos, dels mariscs i dels cefalòpodes...

X.C. Ens agra­da­ria haver-ne publi­cat molts dels que hem lle­git, però això no vol dir que no esti­guem con­tents amb els que hem anat edi­tant. Jo em con­formo a edi­tar cada vegada lli­bres més bons, cosa que també vol dir que siguin més ben rebuts, però això no és impres­cin­di­ble. És edi­tar lli­bres el que té preu, la cul­tura, no. Més aviat, el somni és tot el que té a veure amb la cul­tura i amb el país.