Format professionalment com a enginyer agrònom abans de dedicar-se plenament al vessant artístic, Manu vb Tintoré (Brussel·les, 1964) ha sabut destil·lar aquest mestissatge empeltant el llegat de l’Escola Pictòrica d’Olot amb una mirada contemporània que fa bo allò que Joan Miró va qualificar de fascinant joc poètic entre allò “analitzat” (científic) i allò “sintetitzat” (artístic).

Per aquest motiu, no se’l considera un paisatgista, sinó un artista que pinta territoris que evoquen la fragilitat i el joc d’equilibris entre l’ésser humà i la natura. Una relació home-natura –“conflictiva, des que som el que som”– que el preocupa i que continua sent el motiu principal de la nova sèrie pictòrica que actualment exposa a la Pigment Gallery de Barcelona fins al 13 d’abril. Remarquem pictòrica, perquè la nova tècnica utilitzada per l’artista garrotxí amb què plasma una textura que representa la natura és tan reeixida que s’han vist obligats a posar un cartell a l’entrada de la mostra que adverteix: “No és fotografia.”

Fent ús, doncs, d’un nou tractament formal, Tintoré reprèn el fil de les seves propostes anteriors presentant Pell nua, una sèrie en curs que fa tangible aquell àmbit que se situa entre l’abstracció i la figuració; imperceptiblement, delicadament i simbòlicament. És allà, en aquell espai analiticosintètic, on l’artista confronta una altra parella en el joc dialèctic: d’una banda, allò que té d’essencial la naturalesa i, de l’altra, la geometria, amb unes formes al límit de ser recognoscibles i que ens representen a nosaltres.

Com explica, es va inspirar en els 12.000 quilòmetres de pedra seca que hi ha repartits a l’illa de Menorca, condensats en un sol gest, “per prendre’n l’essència”. Construccions i formes primitives que evoquen, com diu, la nostra presència al territori; marques, petges i, és clar, ferides que fan ressaltar la nostra traça.

En el seu conjunt, que ara es pot veure exposat, podem apreciar aquesta evolució a través de quadres que van de la virginitat natural –com ara El silenci de l’origen núm. 5 i El naixement d’un paisatge núm. 16– a una evolució patent de la nostra contribució a l’alteració de l’estat natural de les coses –testimonial a Arqueologia de la presència núm. 3 i ja més massiva al mar i a la terra amb la sèrie El relat de les pedres–. En temps de pandèmia, quan la natura ens ha posat al nostre lloc, preguntar-se si la utopia d’una segona oportunitat és possible fa encara més fascinant aquesta proposta artística.