Mor el cineasta francès Bertrand Tavernier als 79 anys

El cine­asta francès Ber­trand Taver­nier, cone­gut per pel·lícules com “La vida i res més” i “Avui comença tot”, ha mort aquest dijous als 79 anys en Saint-Maxime, al sud-est de França.

Taver­nier deixa una tren­tena de pel·lícules que han estat reco­ne­gu­des en l’àmbit inter­na­ci­o­nal amb pre­mis com qua­tre César, el BAFTA en 1990 per “La vida i res més”, a més de guar­dons dels fes­ti­vals de Venècia, Berlín i Sant Sebastià. També va ser llo­re­jat en 1984 en el Fes­ti­val de Can­nes en la cate­go­ria de millor direc­tor, per “Un diu­menge en el camp”.

L’Ins­ti­tut Lumière de Lió, del qual era pre­si­dent, ha anun­ciat per a les xar­xes soci­als “amb tris­tesa i dolor” la defunció del cine­asta, rea­lit­za­dor de 31 títols entre llarg­me­trat­ges, curts i seg­ments de pel·lícules amb diver­sos autors.

Fill de l’escrip­tor Eric Taver­nier, edi­tor també de la revista literària “Con­flu­en­ces”, el jove Ber­trand va con­viure des de nen amb llu­minàries de les lle­tres com Paul Elu­ard o Louis Ara­gon. Aquest últim fins i tot va viure al cos­tat de la família durant una tem­po­rada.

Taver­nier es va ena­mo­rar del cinema quan, sent nen, va ser ingres­sat en un sana­tori per a curar-se d’una tuber­cu­losi i mai més es va sepa­rar d’aquest amor d’infància. Va con­fes­sar en entre­vis­tes que havia triat el cinema per a desen­vo­lu­par una acti­vi­tat artística dife­rent de la del seu pare i tenir el seu propi espai per­so­nal.

Taver­nier asse­gu­rava que esti­mava tot al cinema i, per això, a més de rea­lit­za­dor va ser guio­nista, dia­lo­guista i pro­duc­tor, fins i tot en tele­visió. També va fer docu­men­tals i abans de rodar pel·lícules va diri­gir un cine­club i va ser crític de diver­ses revis­tes de cinema, entre elles la ine­vi­ta­ble “Cahi­ers du cinéma”.

Va tre­ba­llar amb tots els grans intèrprets del cinema francès de les dècades de 1970, 1980 i 1990, com Romy Sch­nei­der, Phi­lippe Noi­ret, Mic­hel Pic­coli, Nat­ha­lie Baye, Isa­be­lle Hup­pert, Jean Roc­he­fort o Sop­hie Mar­ceau, que li van ofe­rir alguns dels seus papers més memo­ra­bles.