Depredador acorralat
El llibre ‘She said’, de Jodi Kantor i Megan Twohey (Libros del K.O.), reconstrueix la investigació periodística que va destapar el cas Harvey Weinstein i va donar ales al #MeToo
“Harvey Weinstein va pagar durant dècades les dones que l’acusaven d’assetjament sexual.” Aquest era el títol del reportatge de les periodistes Jodi Kantor i Megan Twohey que The New York Times va publicar el 5 d’octubre del 2017. Basat en tres anys d’investigacions i en centenars d’entrevistes, aquest treball va fer caure el totpoderós productor de cinema, l’home que va fundar Miramax amb el seu germà Bob Weinstein i va regnar als Oscar amb títols com ara Shakespeare enamorat i El discurs del rei. Les mateixes periodistes han publicat un llibre amb el títol de She said (editat per Libros del K.O. en castellà) , en referència a les dones que van decidir parlar després d’anys o dècades de silenci.
El llibre porta com a subtítol La investigación periodística que destapó los abusos de Harvey Weinstein e impuso el movimiento #MeToo i constitueix una crònica apassionant, amb moments de drama, tensió i intriga, d’aquest treball periodístic que va contribuir a canviar les coses. Així ho expliquen al pròleg del llibre: “Després que vam treure a la llum la història dels presumptes assetjaments i abusos sexuals de Weinstein, vam observar, plenes d’astorament, quelcom semblant a l’esfondrament d’una presa. Milions de dones van fer públiques les seves històries.”
Abusos a Hollywood
L’actriu Rose McGowan va ser una de les primeres dones amb qui van contactar. “McGowan afirmava que el problema no es limitava a Weinstein –escriuen Jodi Kantor i Megan Twohey–. Hollywood era un sistema organitzat per a l’abús contra les dones. Les atreia amb promeses de fama i les convertia en productes altament rendibles, gestionava els seus cossos com si li pertanyessin.” Més endavant, hi afegeixen: “Si els relats eren certs, Weinstein era la personificació de com els homes poderosos podien abusar de la seva condició de caps per establir un domini sobre les dones. [...] En cas de no sotmetre’s a les seves exigències sexuals, s’arriscaven a patir-ne les conseqüències. Això era assetjament sexual, independentment de si coincidia o no amb la definició legal.
Destapar la història no va ser gens fàcil, tot i que era coneguda entre bastidors. Calia primer de tot identificar víctimes, i després, que estiguessin disposades a declarar. Sovint, Weinstein no havia comès actes delictius recollits en el codi penal, per molt traumàtic que resultés per a les víctimes. I, a sobre, en alguns casos les subornava amb grans sumes a canvi de signar un contracte de confidencialitat que els prohibia parlar. Però la ment calculadora de Weinstein no va preveure l’efecte bumerang d’aquests acords, uns diners a canvi de silenci que apareixen al mateix titular amb què obríem aquest article. “Els acords no impedien la història: eren la història –escriuen les autores–; un relat d’encobriments que il·lustra les presumptes infraccions. Aquesta era la nova manera d’informar sobre l’assetjament sexual.” L’objectiu va ser “anar més enllà de les infraccions individuals amb l’objectiu de definir el sistema que convertia l’assetjament sexual en una pràctica tan generalitzada i difícil d’abordar.”
En la millor tradició del periodisme que fa costat a les víctimes i denuncia els abusos dels poderosos, el llibre carrega contra aquest sistema: “Els Estats Units disposaven d’un sistema per silenciar les demandes d’assetjament sexual que sovint esperonava els assetjadors enlloc de frenar-los. De manera rutinària, les dones renunciaven per escrit al dret de parlar de les seves pròpies experiències.”
Empresa còmplice
La complicitat de la seva mateixa empresa també va ser clau per a la impunitat de Weinstein durant dècades: “La junta directiva de The Weinstein Company havia estat plenament conscient de les denúncies contra Weinstein i, més enllà de l’aprovació d’un codi de conducta per escrit, s’havia limitat a mirar cap a un altre costat.” Mark Gill, antic president de Miramax a Los Angeles, va ser dels pocs a parlar: “Des de fora, tot semblava or. Els Oscar, l’èxit, l’extraordinari impacte cultural... Però entre bastidors era un desastre.”
She said conté pàgines plenes de tensió, en la tradició dels bons thrillers: Weinstein va contractar una agència d’espionatge israeliana per intentar aturar el reportatge, la dificultat de trobar testimonis era com una investigació policíaca, hi havia la competència amb altres mitjans per ser els primers a publicar la història... De fet, el mateix Weinstein va bromejar, en sentir-se derrotat, que volia els drets per portar la seva pròpia història al cinema.Tot i que hi apareixen Gwyneth Paltrow (que no va voler fer declaracions en el primer reportatge, però hi va col·laborar), Asley Judd, Rose McGowan i altres actrius, la investigació periodística se centra més en treballadores desconegudes pel gran públic, que van patir igualment els abusos del productor. El llibre, de 376 pàgines en l’edició en castellà, dedica les 250 primeres pàgines al cas Havey Weinstein. Després analitza el seu impacte en el moviment #MeToo, que va créixer exponencialment després d’aquest escàndol, i dedica 80 pàgines a un altre cas, que les periodistes Jodi Kantor i Megan Twohey van tractar de manera tangencial, però que en part és conseqüència de la caiguda de Weinstein i està relacionat amb el #MeToo: l’acusació d’assetjament sexual que va fer Christine Blasey Ford contra el jutge Brett Kavanaugh, candidat de Donald Trump a la Cort Surprema dels Estats Units.El llibre inclou dos epílegs. El primer relata una trobada conjunta la dotzena de dones que van denunciar els assetjadors (Weinstein i Kavanaugh) temps després que es fessin públiques les seves històries. L’altre explica el resultat del judici contra el productor, la sentència del qual es va saber al juny del 2020: Harvey Weinstein va ser condemnat 23 anys de presó. En tenia 67. Probablement passarà la resta de la seva vida a la presó.