El novel·lista Eduardo Mendoza clou la trilogia protagonitzada per Rufo Mendoza. Transbordo en Moscú tanca la trama de sàtira iniciada amb El rey recibe (2018) i continuada amb El negociado del yin y el yang (2019). En roda de premsa, Mendoza va dir que la novel·la “era més rodona en si mateixa”. També que “l’humor forma part de nosaltres mateixos, no és aliè”. Porta l’extravagant personatge al límit quan el casa amb una rica hereva, tot i que disposat a continuar els embolics d’espia aficionat no oblida el príncep Tukuulo i la seva esposa. Amplia la visió de l’agitada transició política a la prosperitat que semblava destinada a no tenir fi, tot i que ningú preveia els efectes devastadors de la corrupció, la crisi i, finalment, l’epidèmia. Rufo Batalla es vol casar de la manera més discreta possible, però la seva vida està preparada per a l’acció. Mentre ell intenta en va arribar a un període de pau, la caiguda del mur de Berlín culmina un procés de transformació que presagia la desfeta de l’URSS, i de cop i volta el que semblava una bogeria, la desitjada conquesta del regne de Livonia, es torna possible.

Rufo viatja a Londres, Nova York, Viena i Moscou, i s’enfronta a situacions insòlites, obligat a exercir papers que mai hauria triat, “moments que va viure”, tal com va declarar el mateix Mendoza. Rufo descobreix que el servei d’intel·ligència soviètic segueix el príncep. També s’adonarà que la vida familiar i la d’agent secret no són fàcils de compaginar. Mendoza aconsegueix barrejar la sàtira i la picaresca amb les grans transformacions que van canviar el món i van provocar grans desfetes arreu. Amb la seva mirada profunda, i alhora amb humor, mendoza fa que Rufo assisteixi als fenòmens socials de l’etapa final de segle XX, escindit entre la plàcida existència que somiava i el seu estrany compromís amb el pretendent a un tron d’opereta. El nou segle presagia canvis irreversibles, però sempre quedaran algunes certeses, com quan en un diàleg ens diu “estic segur que tirarem endavant.”

En la roda de premsa, el narrador barceloní va afirmar que el tancament de la trilogia seria canònica: “Aquí finalitza l’aventura perquè acaba amb l’últim dia del segle XX i acompleix els objectius. Al començament vaig insistir que no era autobiogràfica, però ara he de reconèixer que el personatge se m’assembla en molts aspectes.” També va assegurar que s’havia adonat en la reflexió que el canvi entre el segle XX i el XXI havia estat molt clar: “Deixem que els del segle XXI expliquin la seva història.” Sobre els grans canvis internacionals que ha recollit a la seva darrera novel·la, el final de la Unió Soviètica i el que va comportar: “Hi va haver el pànic que els ordinadors s’anessin en orris, per exemple. No va passar res i tothom esperava notícies de Nova Zelanda. No només és anecdòtic, perquè la dependència de la intel·ligència artificial és fonamental. Ara tothom depèn del mòbil, ja no queden ni les cabines.”