Cultura

Festival Barceló

Caixafòrum i Arts Santa Mònica presenten dues exposicions simultànies que expliquen l'evolució de l'artista, des de l'adolescent rebel a l'artista consagrat

En un impactant retrat de Joan Palou, un gairebé adolescent i atractiu Miquel Barceló posa davant la càmera, sense camisa, apuntant-se al cap amb una pistola. La seva mirada desafia l'espectador i, més que una incitació al suïcidi, la imatge és una evocació de l'artista salvatge, a l'estil Rimbaud. Tota una declaració de principis.

Trenta anys després, consagrat com a artista internacional, estimat i vilipendiat a l'hora, el pintor, de 53 anys, s'autoretrata com un gran simi sedent, serè i contemplatiu a la gran tela La solitude organisative (2008). La pintura es va presentar fa un any al pavelló espanyol de la Biennal de Venècia i ara posa el colofó a les dues exposicions que Arts Santa Mònica i Caixafòrum presenten a Barcelona des d'avui. Tot un festival Barceló que les dues institucions, gràcies a una feliç sinergia que deu molt a l'atzar, han batejat amb el títol conjunt Tot Barceló, ja que la visita a les dues mostres permet fer-se una idea de tota la trajectòria del pintor de Felanitx.

Un goril·la talentós

Les dues exposicions són força aclaridores del que ha passat entre la imatge de l'adolescent rebel dels anys setanta, que se sap dotat d'un talent innat, i la del goril·la calmat i madur de fa dos anys. Són tres dècades en què Barceló ha viscut una carrera fulgurant i en què ha consolidat un llenguatge propi i d'èxit. Per part del Santa Mònica i la Fundació “la Caixa”, la doble mostra es veu com un esdeveniment únic (a Madrid la mostra de “la Caixa” es va apropar als 300.000 visitants), això sí, amb la notable absència de l'artista, que és a milers de quilòmetres fent senderisme a Katmandú amb un exdiplomàtic francès.

A l'Arts Santa Mònica es pot veure Barceló abans de Barceló, la gènesi d'un artista que, procedent del món rural, contacta amb l'ambient cultural de Palma des de ben jovenet. Després salta a la Barcelona més canalla de principi dels vuitanta, amic de Nazario i Mariscal, on s'allunya volgudament del conceptual per optar per una pintura més gràfica, violenta i colorista. La mostra s'interromp el 1982, quan el jove artista rep la notícia que Rudi Fuchs l'ha seleccionat per participar en la Documenta de Kassel. Un moment que Barceló documenta amb la magnífica tela Bones notícies, un collage ple de color en què l'artista, amb la notificació de Fuchs a la mà, s'abraça d'alegria a la seva xicota.

Aquest preludi de l'obra de Barceló resulta, en gran part, inèdit ja que moltes de les obres presentades no s'han exposat mai o en comptades ocasions, explica el comissari de l'exposició, Jaume Reus, de la Fundació Miró de Palma, on la mostra es va veure l'any passat. Es tracta d'un conjunt molt eloqüent, que documenta molt del que va passar després en l'obra de Barceló. Un dels exemples més clars és la instal·lació Cadaverina 15, una obra conceptual en què un Barceló a punt de fer 18 anys va tancar dins de caixetes de Correus elements orgànics com pomes, tomàquets, pastissos, plàtans, llenties, peixos o flors i les va exposar al Museu de Mallorca. La seva intenció era que la putrefacció fes el seu curs. La peça no s'havia tornat a exposar des d'aleshores, i és curiós observar els senyals i restes dels materials dipositats al fons de les caixetes, que en certa manera prefiguren la seva estètica pictòrica més matèrica.

La Documenta de Kassel 1982 fa de punt d'inflexió entre una exposició i l'altra. Prenent el nom de l'obra La solitude organisative, l'exposició de Caixafòrum arrenca el 1983 i analitza, a manera de retrospectiva amb 180 obres i deixant de banda l'ordre cronològic, l'obra de Barceló a través del seus temes recurrents que tornen, marxen i retornen contínuament. La comissària de l'exposició, Catherine Lampert, defineix la progressió de l'autor: “A les pintures de la primera època veiem Barceló pintant de quatre grapes, sobre la tela. Ara, en canvi, Barceló s'autoretrata com un animal bípede. És clar que ha fet tot un procés evolutiu, assegura el mateix artista”.

El recorregut de l'exposició és visualment dens. Lampert reconeix que Barceló, amb una obra “cent per cent autobiogràfica”, és un artista de “múltiples capes”. Així, a la mostra desfilen fons marins, intenses natures mortes gastronòmiques, delicats paisatges de Mali, les il·lustracions per a la Divina Comèdia, de Dante, animals i vegetals de tot tipus amb una preocupació especial per la gastronomia, retrats (pocs) però sobretot autoretrats on l'artista es representa com un home pràcticament salvatge i arrelat a la terra, brut per detritus de tot tipus però sobretot tacat per restes de pintura vital.

Tot Barceló.

Arts santa mònica/caixafòrum. Barcelona. fins al 26/9-9/1-2011

Pinzells erectes i llibres pintats

Catherine Lampert vol deixar clar que l'obra de Barceló no és només una obra que entra directament pels ulls per la seva qualitat plàstica: “No és només un home que combina materials, té un discurs intel·ligent, que introdueix temes com la referència als clàssics de la literatura i l'art o l'ecologisme”.

La sensualitat de les obres de Barceló, amb tocs d'un vigorós erotisme, és un altre dels trets de l'artista. Quan es pinta nu estirat al seu taller amb una més que evident erecció, Barceló està parlant no només de sexe sinó també de la potència artística. És la metàfora del pinzell erecte.

Les dues exposicions també tracten un dels temes més estimats per l'artista: la literatura i els llibres, com a objecte físic. Al Santa Mònica s'exposa l'extraordinària col·lecció completa de llibres pintats que el 1981 va exposar a Metrònom de Barcelona. Un d'aquests volums són unes planes grogues, que han inspirat l'original catàleg de la mostra.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.