La ‘bombolla’ d’Olot

El primer cap de setmana del Sismògraf de la intrapandèmia va acabar ahir al migdia al parc Nou d’Olot. És el primer festival estratègic d’arts escèniques de Catalunya que busca tensar la nova normalitat, i ha hagut de patir la sorpresa del confinament comarcal, tot just estrenar, i renunciar a les actuacions del carrer, a causa de la Covid. La gallega Paula Quintas, de Traspediante, va saber llegir el discurs de la possibilitat de viatjar en bombolla i va crear Set, un lúdic espectacle, amb la ironia i el positivisme que es necessita per superar els tràngols. Penúltima actuació al parc Nou representa gràficament la bombolla d’Olot.

El Sismògraf gaudeix de bona salut. En part, perquè té una bombolla de públic amatent a la ciutat i que segueix fidelment les accions del festival de dansa de Catalunya. Encara que ahir algú es pensava que el festival s’acomiadava (com és habitual) quan el cartell no ha fet res més que començar. Les baies de públic de fora de la Garrotxa es van suplir fàcilment. Els plens (amb les distàncies preceptives) segueixen sent la tònica habitual. El festival ha salvat molt bé el confinament comarcal perquè, estenent la programació de quatre dies en quatre caps de setmana, ha garantit que el públic de la Garrotxa el pugui assumir si s’allarga el confinament comarcal (tot i la demanda del sector perquè una entrada d’un espectacle serveixi de salconduit provisional, com funciona per allargar una hora el retorn a casa). Els programadors (entre virtuals i presencials, hi ha 230 inscrits) comptaven amb una carta de justificació del festival que certifica el motiu del desplaçament.

La fórmula per poder garantir la distància amb el públic és muntar accions en espais (tant oberts com tancats) amb aforament limitat. I anul·lar les intervencions als carrers i les places i les peces itinerants. Potser per això Street Pantone va quedar un pèl desdibuixat i histriònic sense poder entrar en el joc del ball entre els ciutadans que passejaven pels carrers. L’acció va quedar limitada a l’imponent claustre de l’Hospici. La peça més celebrada, al costat de la de Fenomen, que ja en parlàvem en els Papers d’ahir, és la Crisálida, d’Antes Collado, en què dins d’una peixera construeix una història distòpica amb un moviment mutant: des de la simulació de ser una bèstia acabada de néixer a un titella que procura posar-se dret o a un personatge bèl·lic de videojoc i a un supervivent de la destrucció. Un relat catastrofista amb un final, això sí, que torna la calma.

La preocupació per la natura i pel canvi climàtic ja és habitual a Olot, però ha quedat plasmada en treballs amb aire de ritual com els de Humanhood (Orbis podria ser el ball als esperits en una nit de lluna nova); Lamajara (Ígnea evoca un volcà abans de posar-se en erupció, a una nova alarma de la natura). També al parc Nou, ahir, Adama respirava l’energia i potència de les coreografies de Hofesh Shechter, un mena de celebració de la vida intensament. Són peces d’un cert impacte que no busquen un relat, sinó exposar un quadre en moviment, una situació que, ara, amb la clatellada de la Covid, s’ha fet evident. Doppel Leo fa un parell d’anys presentaven els dos personatges dins d’una malla a l’església de Celrà com animals cecs detectant l’espai i coneixent-se acompanyats per un violoncel. La sessió d’ahir, molt més coreografiada, potser era més vistosa però perdia molta autenticitat. Per cert que a Street Pantone també el ballarí acabava guarnint-se amb una malla del color genèric del festival i també un violoncel feia el complement a un espai sonor totalment eclèctic (una mica com la interpretació, imprevisible). El quintet de Led Silhouette (Wild Street) assenyalava Wall Street com a focus de les desigualtats i que són els primers en encotillar la llibertat individual fixant els cànons socials i de bellesa. Ara sabem que la bombolla, com la dansa, és vida.