Un home molt agraït
Quatre personatges que aparentment no tenen cap relació en comú són els protagonistes de ‘Justícia quasi poètica’, el nou ‘thriller’ de Jordi Cervera
Jordi Cervera (Reus, 1959) és periodista i ha publicat una cinquantena de títols entre poesia, novel·la i literatura infantil i juvenil. Ha estat premiat en tots quatre gèneres.
Ara presenta la novel·la Justícia quasi poètica, a la col·lecció Crims.cat de l’editorial Alrevés. “Com a periodista vaig tenir la sort d’assistir al naixement d’Alrevés i he anat veient com Crims.cat, dirigida per Àlex Martín Escribà, es consolidava com l’hereva natural de La Cua de Palla i es convertia en la millor col·lecció de novel·la negra en català. Com diria aquell, m’omple d’orgull i satisfacció formar part d’aquesta banda”, assegura Cervera.
La novel·la està protagonitzada per quatre personatges que no sembla que puguin tenir gaire cosa en comú: un filòsof mediàtic amb tendències pederastes, una jutgessa respectada –tot i que nimfòmana–, una jove sense futur clar i un petit delinqüent que es pensa que se les sap totes. “En el decurs dels últims anys, per desgràcia ens ha tocat fer un màster intensiu de judicis, jutjats i justícia. Em cridava l’atenció que un mateix fet a mans d’un jutge pogués merèixer només un somriure i en mans d’un altre es convertís en un desacatament penat amb un grapat d’anys de presó. Això de la justícia no era una cosa justa?” I aquest va ser l’embrió de l’obra.
“M’interessava més com a concepció íntima que com a plantejament de casos concrets; és més la idea de plantejar que els jutges també són humans i que una cosa tan seriosa com la justícia potser no hauria d’estar en mans d’un de sol, sense cap més filtre”, matisa l’autor.
Cadascun dels 69 capítols està encapçalat pel nom d’un dels personatges i, així, partint de tres escenes impactants, Cervera va trenant la trama que els reunirà a tots. “El primer que vaig fer va ser parlar llargament amb dues jutgesses amigues i molt sàvies per mirar d’entendre una mica el complex univers judicial. M’interessava conèixer el funcionament pràctic, el dia a dia i també la manera de fer més personal a l’hora de jutjar algú. Molta d’aquesta informació no s’ha traslladat directament a la història, però m’ha servit, i molt, de pòsit per entrar en la història amb més seguretat.”
Com sol passar en les novel·les negres, hi treuen el nas molts temes incòmodes, com ara abusos –sexuals i de poder–, pederàstia, fills no reconeguts, segrestos i assassinats... “També hi ha amor, records, passió, egoisme, avarícia, venjança, culpa, música, literatura, ràdio...; no res que als humans no ens passi pel cap cada dia amb més o menys intensitat. I diria que també hi ha molta molta mala llet”, afegeix Cervera.
Tot i la complexitat d’aconseguir que les peces del puzle narratiu encaixin, Jordi Cervera no és autor de tenir-ho tot tancat. “Abans de començar tenia clares unes quantes situacions, uns quants temes que volia tocar i un marc genèric que podia englobar tota la història, però no m’ha agradat mai escriure amb un guió tancat. Crec que si tingués la història pautada al mil·límetre no l’escriuria. M’agrada que els esdeveniments em sorprenguin, trobar-me problemes que cal solucionar o noves vies més interessants, encara que això impliqui sovint haver de refer tota la història des de l’inici, però em resulta molt més atractiu, divertit i estimulant treballar així”, confessa.
Dedica tres pàgines a uns agraïments detallats. “Una novel·la, encara que sigui una tasca solitària, va lligada a molta gent i és de justícia mostrar agraïment i deixar-ne constància.” Ell sí que fa justícia, sense el quasi.