L’amor foll de Labé

Digueu-li Louise Labé, com a l’Ismael de Moby Dick, que és com començar amb un “posem que soc aquesta que dic”, o un “imagineu que parlo”, perquè la controvèrsia sobre l’autoria dels poemes atribuïts a aquesta cortesana de Lió del segle XVI no permet anar gaire més lluny. Se li atribueixen vint-i-quatre sonets i tres elegies publicats per primera vegada el 1555, tot i que alguns autors opinen que van néixer de la impostura d’una colla d’homes que van voler imaginar com seria sentir i parlar com una dona. D’ells sí que se’n coneix el nom i l’obra certs, però han deixat de tenir importància. Ja només compta Louise Labé, encara que la dona real que responia a aquest nom, filla d’un corder lionès (d’aquí el sobrenom de “la belle cordière”), no hagués escrit mai ni una ratlla, com s’entesta a assegurar la llegenda que l’encercla.

En qualsevol cas, en els poemes que se li assignen no hi ha dubte que hi afloren una veu i una sensibilitat femenines, assegura Àngels Gardella, que ha traduït per primera vegada al català, conjugant “el rigor i la lleugeresa” originals, tots els sonets i les elegies de Labé a Poesia, publicada en edició bilingüe per J.J. de Olañeta en la seva escollida col·lecció de llibres tous i petits.

Fins ara, Louise Labé havia parlat la nostra llengua de manera parcial, en traduccions de Natàlia Izard, Begoña Capllonch i la mateixa Gardella, suficients per traslladar a la nostra pròpia tradició aquesta veu que sintetitza els topoi amorosos de la poesia europea del segle XVI que va enamorar el mateix Rilke, autor d’una versió en alemany el 1918 que seria la principal contribució a la difusió del món de la poeta. “Besa’m encar, rebesa’m amb besades / i fes-me’n un dels teus més saborosos, / i fes-me’n un dels teus més amorosos, / jo te’n faré quatre ardents com brasades”, exigeix aquesta dona apassionada que tocava el llaüt, muntava a cavall, dominava tan bé les armes com el llatí i l’italià i cantava l’amor a vegades com si hagués d’enfollir.

Amb clares influències de Petrarca, Catul i la lírica trobadoresca, una tradició que tenia una poderosa inclinació al martiri de l’enamorat (aquí, l’enamorada), Gardella assenyala que Labé transforma l’experiència amorosa en un trànsit venturós que “il·lumina molts d’aquests versos”, en què “ni el dolor no hi és obscur ni la més intensa sensualitat no és aliena al joi”, la “joia” en provençal. El volum incorpora un pròleg de Patrick Laude, que veu en aquests versos, sense ser místics, traces d’una vivència de l’absolut, i la carta a mademoiselle Clémence de Bourges, en la qual Louise Labé convida les dones a interessar-se per l’estudi i l’escriptura com a refugi de la memòria.