Més sensibilitat que denúncia

Encara que els acadèmics hagin repartit els premis entre diverses pel·lícules nominades, no hi ha dubte que Nomadland és la gran guanyadora de la 93a edició dels Oscar. La seva naturalesa realista i poc espectacular, aliena a les exhibicions tècniques, potser va limitar les seves nominacions a sis i, a més, se li han escapat guardons rellevants (guió adaptat, fotografia, muntatge), però s’ha endut tres premis grossos (millor pel·lícula; millor direcció, per a Chloé Zhao, i millor actriu, per a Frances McDormand) que la reafirmen com la producció cinematogràfica del 2020 més festejada i recompensada des que va guanyar el Lleó d’Or en la Mostra de Venècia, de manera que el jurat presidit per Cate Blanchett va encetar un reconeixement amplíssim que, passant per múltiples premis de la crítica i de diverses associacions, també hi va ser en els Globus d’Or i els Bafta. Tant és així que el triomf en els Oscar estava tan anunciat que fins i tot convidava a esperar una sorpresa. Un cop acaparats tants premis, però, és possible preguntar-se el perquè d’aquest consens, fins i tot per part de la indústria, davant d’una pel·lícula sobre una població nòmada que, rodant a la recerca de feines temporals, encarnaria el revers del somni americà: perdedors marginats per un sistema que, tot i haver-hi participat majorment en la seva activitat productiva, els ha condemnat a la precarietat. El fet que, tot i ser una producció independent impulsada per la mateixa McDormand, sigui distribuïda per Disney en podria haver donat una pista?

Tenint com a punt de partida el llibre homònim de la periodista Jessica Bruder, un reportatge que el subtítol defineix que ho és sobre una mena de “supervivents del segle XXI”, Nomadland és una pel·lícula sensible sobre la pèrdua i una reconstrucció personal. Interpretada per Frances McDormand, amb la nuesa expressiva del seu rostre en el treball potser més matisat de la seva carrera, la protagonista (Fern), un personatge fictici inspirat en algunes experiències relatades per Bruder, afronta la pèrdua del seu marit –mort poc temps enrere–, de la seva casa i fins i tot del seu poble, Empire, al desert de Nevada. Això perquè Empire és una petita població existent realment que pràcticament va desaparèixer quan, a conseqüència de la crisi del 2008 i els seus efectes en la construcció, la companyia US Gympsum va tancar la fàbrica de plaques de guix, el 2010, i els seus treballadors (i famílies) van haver d’abandonar les cases, propietat de l’empresa. Fern, havent perdut també la feina, agafa la seva furgoneta i enceta una vida nòmada. El seu primer destí, significativament, és Fernley, per treballar-hi en un magatzem d’Amazon durant la campanya de Nadal. El trajecte del moribund Empire a l’emergent Fernley exemplifica un canvi: de l’habitatge i la feina estables a la precarietat laboral, lligada, en aquest cas, a una existència itinerant.

El film de Chloé Zhao, en què apareixen alguns dels supervivents retratats per Bruder interpretant-se a si mateixos i a la vegada convertits en personatges, esbossa una denúncia sobre un sistema que condemna a treballar i a rodar persones en edat de jubilació que, sense casa, tenen una pensió mínima després de tota una vida laboral. Però la crítica a Amazon pot semblar tèbia, potser a canvi que permetés rodar en un dels seus magatzems, mentre que el llibre en què s’inspira detalla les condicions d’explotació de l’empresa, que no és perquè sí que ofereix gratuïtament tot l’ibuprofèn que necessitin consumir els treballadors per poder fer la feina. La pel·lícula tampoc no incideix en les exigències dels contractes en càmpings i en les duríssimes condicions de la recollida de la remolatxa, feines temporals que Fern du a terme per sobreviure. És així que es concentra en l’experiència de dol de Fern i en la seva reconstrucció, que implica assumir el seu nomadisme com una “vida en llibertat”. En aquest sentit, la pel·lícula és extraordinària, bellíssima, amb el seu estil pausat, una poètica realista que no embafa i una serena emotivitat. Ni Bruder ni Zhao neguen –ben al contrari– la dignitat de les persones/personatges que retraten, però la primera té més present que la seva vida, més que una elecció, és conseqüència d’una injustícia social. Què hauria passat si la directora xinesa hagués fet una crítica més contundent? Això sense oblidar que una cosa és un (gran) treball periodístic i una altra, una pel·lícula.

La conversió del reportatge de Bruder en una ficció empeltada de documental no ha aportat a Chloé Zhao, però, l’Oscar al millor guió adaptat, una de les categories que han servit per recompensar El pare. Debutant en la direcció cinematogràfica, Florian Zeller ha adaptat una obra teatral pròpia amb la col·laboració del prestigiós Christopher Hampton. L’altre premi per al film s’ha concedit a Anthony Hopkins (el seu segon Oscar gairebé trenta anys després d’El silenci dels anyells), per la seva interpretació d’un home gran que perd les facultats mentals, un d’aquells papers que, sense restar mèrits a l’actor, han estat llargament recompensats. A banda de distingir Frances McDormand com l’única actriu viva (a un de la mítica Katharine Hepburn) amb tres Oscar en la categoria principal (Meryl Streep també en té tres, però un com a secundària per Kramer contra Kramer), els premis d’interpretació han donat joc per reconèixer una mica Judas y el mesías negro i Minari: història de la meva família. D’aquí, en una edició no especialment atenta a les candidatures d’afroamericans, Daniel Kaluuya ha estat premiat per haver encarnat Fred Hampton, líder assassinat dels Black Panthers, i Youn Yuh-Jung, per haver format part d’una família sud-coreana que vol complir un somni americà a Arkansas.

Una joven prometedora s’ha hagut de conformar amb l’Oscar al millor guió original, i la xavalla ha repartit algun premi per a Mank, dins del càstig general a Netflix, i, entre d’altres, a Sound of metal –és interessant que el premi al millor so sigui per a un film sobre un bateria que perd l’audició–. Per acabar, els acadèmics de Hollywood també han sucumbit davant Otra ronda, del danès Thomas Vinterberg, Oscar a la millor pel·lícula en llengua no anglesa, per descobrir que amb un parell de copes estem una mica més inspirats.