“S’ha menystingut el teixit artístic local”

Emo­ci­o­nal­ment m’ha afec­tat molt. Els artis­tes ens pas­sem bona part del temps sols, per a això no ens cal una pandèmia. Però aquesta situ­ació era nova: hi havia un silenci inqui­e­tant. T’envaïa el des­as­sos­sec. Què està pas­sant al món? Que nosal­tres en som els cul­pa­bles ho vaig tenir clar tot d’una. Quanta inconsciència... La natura ens està avi­sant i no li fem el mínim cas. Com ens en sor­ti­rem?

Al prin­cipi vaig pen­sar que aquesta crisi forçaria can­vis de cos­tums de la soci­e­tat. Res­pi­rar aire pur a Bar­ce­lona quan sor­ties al balcó va ser increïble, em picava el nas com si estigués al Mont­seny! Ten­deixo a ser posi­tiva, però la rea­li­tat s’ha aca­bat impo­sant. Els cot­xes han tor­nat a ser els amos i senyors de la ciu­tat.

Tenia alguns pro­jec­tes a fora, al Japó i a Corea, on he estat anant inter­mi­tent­ment els últims anys, i de moment estan en sus­pens, sense saber si els podré aca­bar fent o no. Per con­tra, i curi­o­sa­ment, m’han sor­tit pro­jec­tes aquí. A part dels que em van dema­nar durant el con­fi­na­ment domi­ci­li­ari.

Jo no em vaig sen­tir uti­lit­zada, ho vaig fer de gust. Algu­nes coses les vaig cobrar, d’altres no, és veri­tat. Més enllà del que em podien encar­re­gar, jo mateixa vaig con­ti­nuar gene­rant pro­jec­tes col·lec­tius en línia. Penso que pot­ser tot ple­gat haurà ser­vit perquè la gent s’adoni que els artis­tes fem un tre­ball con­tinu. El sis­tema es pot atu­rar, però el nos­tre cap no. Pot­ser s’haurà entès que la cul­tura és útil, que no només és una dis­tracció, que t’ofe­reix un espai per pen­sar, per deci­dir, per com­par­tir. Veig algun bon senyal. Vaig molt al tea­tre i al cinema i en aquests moments estan sem­pre plens. Abans no era així.

Certa gent recela del que fem els artis­tes. “Què pretén exac­ta­ment: pro­vo­car-me? pren­dre’m el pèl? Uf, això no ho entenc.” Jo n’he patit, d’agres­si­ons ver­bals, com a artista o, millor dit, com a dona artista: “Com t’atre­vei­xes a fer això?” Es ten­deix a pen­sar que som uns bohe­mis, uns pen­jats. Escolta, jo tre­ba­llo cada dia. Cada dia m’he de lle­var i donar-me impuls per anar enda­vant i per con­ti­nuar cre­ient que el que faig té un sen­tit. Hi ha moments molt durs en què creus que ningú es recorda de tu. Però fins i tot en les situ­a­ci­ons més des­es­pe­rants els artis­tes difícil­ment defa­llim. Som útils, com s’ha demos­trat amb la pandèmia.

Pel menys­te­ni­ment de les ins­ti­tu­ci­ons al con­text artístic d’aquí. El nos­tre sis­tema de l’art no valora real­ment l’art con­tem­po­rani. A França, el suport a la cul­tura pròpia és de debò. S’ho pre­nen seri­o­sa­ment. Aquí és pres­cin­di­ble. No s’ho cre­uen. No s’ho cre­uen ara; fa temps sí que s’ho havien cre­gut. Que, compte, mai hauríem de con­fon­dre Bar­ce­lona amb París, Lon­dres i Nova York. Bar­ce­lona és una ciu­tat petita, però amb una ener­gia bru­tal... des­gra­ci­a­da­ment incom­presa. La capa­ci­tat de cre­ació i de com­promís del tei­xit artístic en gene­ral, no només el visual, és des­pro­por­ci­o­nat en com­pa­ració amb la sen­si­bi­li­tat política. Molts pro­jec­tes es fan pura­ment per volun­tat dels artis­tes.

Estem en un esce­nari que, com en diu la meva mare, que té 94 anys, és de post­guerra. És a dir, de trans­for­ma­ci­ons. No soc capaç de pen­sar-ho indi­vi­du­al­ment. Neces­sito el col·lec­tiu. Jo estic per pro­po­sar unes jor­na­des per dis­cu­tir-ho. M’ho ima­gino com una Caput­xi­nada. Per què no a la Fun­dació Miró? Tots tan­cats durant els dies que facin falta, amb sac de dor­mir i car­ma­nyola. Que tot­hom pugui expli­car la seva situ­ació. Refle­xi­o­nar col·lec­ti­va­ment és sa i cons­truc­tiu. Hi ha tant a par­lar... La mort de la pin­tura, com alguns en diuen. Si mor la pin­tura, mor la foto­gra­fia, mor el cinema i mor tot. La irrupció d’inter­net, que ha sac­se­jat els fona­ments de l’art. Els temes. Jo, per exem­ple, tinc la intuïció que he de pen­sar el meu tre­ball a par­tir del con­cepte de l’uni­vers, per fugir de l’antro­po­cen­trisme, per posar l’accent en la inter­de­pendència de totes les for­mes de vida.

En aquell moment, els fèiem gràcia, al medi artístic. Érem molt joves i teníem ganes de fer coses. I les fèiem. Avui hi ha mol­tes dones artis­tes amb tra­jectòries sòlides. Però no es té en compte el sobre­es­forç tre­mend que han hagut de fer. Per exem­ple, hi ha un moment que has de deci­dir si vols tenir fills. Jo vaig tenir la meva filla gai­rebé als 40 anys. Em feia pànic que tot es parés. Durant els dos pri­mers anys les gents del món de l’art sem­pre em feien la mateixa pre­gunta: “Com està la teva filla?” No em van pre­gun­tar mai “Què estàs fent?” I jo estava fent. Però d’altres es van que­dar blo­que­ja­des. Una altra etapa: la de la meno­pausa. Un tema tabú. Ni les dones joves en par­len, i no s’ima­gi­nen el que sig­ni­fica. Pots entrar en una depressió per­fec­ta­ment. Et con­ver­tei­xes en un ser gai­rebé trans­pa­rent. Fas una bai­xada física, psi­cològica… Després ho superes però lla­vors ve el moment de les cures dels pares. El teu temps torna a ser un temps par­cial per poder fer el teu tre­ball artístic. I per for­mar-te, perquè t’has de reci­clar cons­tant­ment. És dur, duríssim, però també t’he de dir que conec molt poques dones que hagin llançat la tova­llola.

L’art no és un món a part sinó un fidel reflex dels patrons patri­ar­cals de la soci­e­tat. Els homes artis­tes tenen una segu­re­tat intrínseca que els obre mol­tes por­tes. I, sí, jo m’he sen­tit asset­jada per algun col·lec­ci­o­nista, per algun gale­rista… Des­a­fi­ant les seves posi­ci­ons de poder, he per­dut opor­tu­ni­tats de feina. L’art de les dones té menys valor econòmic que el dels homes. I està infra­re­pre­sen­tat a les col·lec­ci­ons i a les pro­gra­ma­ci­ons dels museus. Les quo­tes són impres­cin­di­bles per cor­re­gir-ho. I no val cobrir l’expe­di­ent només amb dones artis­tes estran­ge­res, que és el que s’acos­tuma a fer. Con­clusió: ens hem de defen­sar perquè ningú ho farà per nosal­tres.

Les dones no hem fet segui­disme de la fal·lera per les obres monu­men­tals impor­tada dels Estats Units del segle XX. I el que és penós és que s’esperi que, pel fet de ser dona, par­lis de la inti­mi­tat, de la femi­ni­tat, de la família, dels fills… Em molesta que nosal­tres matei­xes ens res­trin­gim els temes, que hi hagi la idea pre­con­ce­buda que no podem par­lar des de la inter­sec­ci­o­na­li­tat. Jo no puc con­ce­bre l’art sense lli­ber­tat.

Veus aquesta obra [la té pen­jada al saló de casa seva on fem l’entre­vista]? Es diu Blau i hi ha una senyera ama­gada, com si fos un secret. La vaig fer el 2011 o el 2012, un moment d’irrupció, de recla­mar un canvi, que per a mi és fona­men­tal. No ens en sor­ti­rem mai amb aquest Estat. I per esno­bisme sovint el món de l’art mira cap a la capi­tal d’Espa­nya. A mi em sorprèn que hi hagi tants artis­tes callats, espe­ci­al­ment de Bar­ce­lona, davant de la repressió bru­tal que estem patint els cata­lans. A Urqui­na­ona, on no hi he fal­tat mai, he vist coses que no m’hau­ria ima­gi­nat mai que veu­ria. El meu avi, mes­tre repu­blicà, amic del pre­si­dent Com­panys, va estar vuit mesos a la presó per haver escrit sobre la llen­gua cata­lana. Estem allà mateix.

Vaig for­mar part de les pri­me­res i de l’última junta de l’Asso­ci­ació d’Artis­tes Visu­als (AAVC). El final va ser molt trist i dolorós, però em recon­forta pen­sar tot el que vam acon­se­guir. Han­gar i Hamaca van ser la nos­tra gran apor­tació a la ciu­tat. Vam estar a sobre dels drets dels artis­tes, de les bones pràcti­ques, vam gai­rebé obli­gar a con­vo­car con­cur­sos públics per a les direc­ci­ons de les ins­ti­tu­ci­ons… Vam collar molt el Macba, que va tenir una pri­mera etapa molt interes­sant, la del Manolo Borja-Villel, però després s’ha posat d’esquena als artis­tes locals. Si no ens dona suport el Macba, qui ens en donarà? Per què no ens fa dia­lo­gar amb l’art inter­na­ci­o­nal, per exem­ple? A l’AAVC, et deia, fèiem molta política, i trobo que l’enti­tat hereva n’hau­ria de fer més perquè la situ­ació és greu: els cre­a­dors de base estan abso­lu­ta­ment des­as­sis­tits. No sé tam­poc si la PAAC té tanta veu als mit­jans de comu­ni­cació com la que havia tin­gut l’AAVC. Ni si té gaire clar que la rea­li­tat artística que ha de defen­sar és la de Cata­lu­nya.

Ha patit una invasió turística en la qual hem col·labo­rat. L’estem mal­trac­tant. Pateix un aban­do­na­ment. Et diria que hi ha un cert aver­go­nyi­ment, com una neces­si­tat de fugir-ne cap enfora que jo no com­par­teixo de cap de les mane­res. És curiós perquè s’estan fent bones polítiques soci­als, però per con­tra les polítiques cul­tu­rals són qüesti­o­na­bles i revi­sa­bles. I pot­ser el pro­blema és haver-ho fiat tot a les ins­ti­tu­ci­ons, que ens han fallat. La ini­ci­a­tiva col·lec­tiva és fona­men­tal per al nos­tre sec­tor, i en trobo a fal­tar. Hem de fer un esforç per recu­pe­rar Bar­ce­lona, per donar-hi valor. Dei­xem de ser tan plo­ra­mi­ques i de car­re­gar-nos-ho tot. Que Bar­ce­lona serà la seu de la bien­nal Mani­festa? Doncs magnífic, apro­fi­tem-ho per aga­far un nou impuls, que és en rea­li­tat quan fun­ci­ona la nos­tra ciu­tat per trans­for­mar-se.

Vaig fer una pri­mera pro­posta que es deia Un mar de per­les després de lle­gir que a les mura­lles roma­nes de Bar­ce­lona hi havia molta presència de clos­ques d’ostra i d’esque­lets de rata. Curi­osa dieta, oi? Pre­te­nia donar valor a la ciu­tat a través de les dones de l’art con­cep­tual català. Però el vaig haver de des­car­tar perquè no em van donar la sub­venció que vaig sol·lici­tar a una ins­ti­tució pri­vada perquè la quota d’edat (el que dèiem abans) i la quota femi­nista (que no era un pro­jecte femi­nista, per cert) ja esta­ven cober­tes. Al final pre­sen­taré un pro­jecte sobre una joia de l’arqui­tec­tura raci­o­na­lista. Par­teix d’una idea de ruïna con­tem­porània pro­vo­cada pel progrés. Ompliré la casa amb una segona vida. En certa manera, com si li fes l’amor. Serà a la tar­dor. Abans, al juliol, obriré una expo­sició al Tem­ple Romà de Vic, que serà de pin­tura, però no de qua­dres. Al Japó vaig apren­dre una tècnica dels pes­ca­dors, que entin­ten els pei­xos i amb paper els aca­ro­nen per obte­nir-ne l’empremta. Aca­ro­nen, no els pres­si­o­nen com feia amb les dones Yves Klein, que les encas­tava a la paret. I jo ho he fet amb per­so­nes, amb amics i ami­gues; en dic mudes, com la pell per­duda de les serps. La ins­tal·lació evo­carà també el mar, aquest mar que és un signe tràgic dels nos­tres temps, el de la crisi dels refu­gi­ats i con­te­ni­dor dels detri­tus humans.