Cinema

Ariadna Gil

Actriu

“La por et paralitza, però també et fa reaccionar”

La pel·lícula trenca els estereotips dels homes maltractadors i les dones maltractades

Més habi­tual al tea­tre, dar­re­ra­ment, Ari­adna Gil (Bar­ce­lona, 1969) ha tre­pit­jat els esce­na­ris cata­lans amb Jane Eyre (Tea­tre Lliure, 2017), Vania. Anton Txèkhov (Tem­po­rada Alta, 2017), el monòleg de Mar­gue­rite Duras El dolor (TNC, 2019) i l’espec­ta­cle sobre les dones de Bòsnia Encara hi ha algú al bosc (TNC, 2021), que a l’octu­bre tor­narà de gira. L’actriu torna avui als cine­mes amb Solo una vez, adap­tació de l’obra tea­tral de Marta Buc­haca Només una vegada, que es va estre­nar al TNC jus­ta­ment la mateixa tem­po­rada que El dolor. Amb guió de la mateixa dra­ma­turga, Marta Buc­haca, i direcció del debu­tant Gui­llermo Ríos, té com a pro­ta­go­nista una tera­peuta (Ari­adna Gil) que s’enfronta a un cas de violència de gènere: un escrip­tor que ha agre­dit la seva dona (els actors Álex García i Sil­via Alonso).

Quan va repre­sen­tar el monòleg de Mar­gue­rite Duras ‘El dolor’ al TNC, va dir que era el pri­mer i seria l’últim...
Ja ho veu­rem, no se sap mai. També havia dit que no faria mai cap monòleg i ja veus... Tot el que es diu va can­vi­ant.
En tot cas, va ser poc després de l’estrena al mateix TNC de ‘Només una vegada’, l’obra de Marta Buc­haca en què es basa aquesta pel·lícula.
Sí, va ser la mateixa tem­po­rada. Conei­xia la Marta de feia temps, però quan vaig fer El dolor ja l’havien repre­sen­tat, no la vaig veure en aquell moment. En pre­pa­rar la pel·lícula, vaig poder veure una gra­vació de la funció.
Què va pen­sar quan li va arri­bar la pro­posta?
D’entrada vaig pen­sar que era una pel·lícula amb un plan­te­ja­ment molt tea­tral. Bàsica­ment és l’obra, amb l’estruc­tura una mica can­vi­ada. Em va interes­sar molt aquesta relació entre els tres per­so­nat­ges. D’una banda, una pare­lla que trenca els este­re­o­tips dels homes mal­trac­ta­dors i les dones mal­trac­ta­des. Tenim la idea que només passa en certs ambi­ents i clas­ses soci­als. Posar aquests dos tri­om­fa­dors, amb recur­sos, cul­tura, èxits, com a per­so­nat­ges en aquesta història em sem­blava interes­sant. I de l’altra, aquesta tera­peuta que ha d’anar esti­rant el fil d’aquests per­so­nat­ges i veure com són, què ha pas­sat real­ment i inten­tar que ho reco­ne­guin. També em sem­blava interes­sant veure la pressió que rep el meu per­so­natge, una pro­fes­si­o­nal molt bona en el que fa, i com comença a tron­to­llar la seva forma de ser.
Com va pre­pa­rar el per­so­natge, a part del guió i l’obra tea­tral?
Vaig par­lar amb un parell de tera­peu­tes. Una tracta dones que patei­xen mal­trac­ta­ments i l’altra fa el paper que faig jo, tracta amb els mal­trac­ta­dors, que nor­mal­ment van a ses­si­ons de teràpia obli­gats per un jutge. Vam par­lar molt, sobre­tot amb una d’elles, que és molt gene­rosa i com­pro­mesa, i em van expli­car moltíssi­mes coses: com fun­ci­ona en gene­ral la violència mas­clista, com les pallis­ses són la punta tràgica de l’ice­berg, com de com­pli­cat és tot el que hi ha dar­rere, com costa reconèixer el que està pas­sant... Em van expli­car tot això i vaig fer pre­gun­tes més con­cre­tes, una sèrie de coses que em plan­te­java d’aquesta feina tan difícil i tan dura. Contínua­ment estan trac­tant casos ter­ri­bles.
Tot el que surt a la pel·lícula, com la cul­pa­bi­lit­zació de la víctima, negar la violència o pren­dre el mòbil a la víctima i mirar-li, està basat en la rea­li­tat?
Sí. Després hi ha llicències, no és un docu­men­tal, però és impor­tant que tot el que es digui i el que passi sigui al més sem­blant pos­si­ble al que passa en la rea­li­tat. És impor­tant iden­ti­fi­car quan hi ha violència, i és difícil, perquè comença amb peti­tes coses, i una no s’adona del que està pas­sant.
És habi­tual que hi hagi una violència psi­cològica prèvia a la física, com en el cas que rela­ten?
Molt habi­tual. Perquè et peguin una pallissa, abans han pas­sat mol­tes coses. Per això és tan impor­tant, davant d’un pro­blema tan greu i ter­ri­ble com aquest, que se’n parli molt, perquè com més se’n parla més es resol. Et pot aju­dar a iden­ti­fi­car coses que no pen­sa­ves que fos­sin violència, i quan les iden­ti­fi­ques, pots començar a defen­sar-te o allu­nyar-te’n. La violència psi­cològica és tan des­truc­tiva com la física, el que passa és que no es veu i costa de demos­trar. La violència et va allu­nyant, aïllant, fent-te depen­dent.
‘Només una vegada’, fa referència a la línia ver­me­lla que no s’ha de tras­pas­sar? Pegar una sola vegada ja és pas­sar-la?
Sí, és clar. Es bar­re­gen mol­tes coses, estem par­lant del que passa en una relació sen­ti­men­tal. No és algú que no conei­xes, si t’agre­deix el teu com­pany és molt més com­pli­cat. Per això és tan com­plex aquest tema, suposo, i és molt dur. Et diuen que tan sols passi una vegada ja està, i tu ho jus­ti­fi­ques pen­sant que té un mal dia, o que tu en tens la culpa, perquè hi ha una relació: pot­ser una família, uns fills, la impos­si­bi­li­tat de mar­xar per falta de recur­sos... No és psi­cològica­ment fàcil accep­tar que ha pas­sat allò amb una per­sona que esti­mes.
Exis­teix vacuna con­tra la violència mas­clista?
L’edu­cació, pro­ba­ble­ment. Cal can­viar aquest com­por­ta­ment que al final és con­seqüència del mas­clisme que con­ti­nua exis­tint. L’edu­cació és impor­tantíssima i després cal par­lar-ne i donar totes les aju­des que es pugui per pro­te­gir aques­tes dones: que tin­guin on anar, sor­tir d’aquests situ­a­ci­ons i tenir una vida segura.
“La por és el pit­jor ene­mic en la vida.” Va dir-ho arran de l’estrena de ‘Jane Eyre’. La por és un tema trans­ver­sal, que ha abor­dat també en tre­balls com ‘El dolor’ i aquesta pel·lícula?
Sí, la por et para­litza, però també et fa reac­ci­o­nar. Jane Eyre lluita con­tra les seves cir­cumstàncies i té molta força, és un per­so­natge molt valent, dels més valents i hones­tos que jo he inter­pre­tat. La por és fotuda perquè et para­litza, et con­fon, i et fa reac­ci­o­nar com no vol­dries. Però les pors també t’enfron­ten amb coses que et cos­ten i t’inter­pel·len. Ser capaç de vèncer-les et per­met seguir enda­vant.
Dar­re­ra­ment ha fet més tea­tre, i ara cinema. Ho anirà alter­nant?
És com si els actors decidíssim com són les nos­tres car­re­res. Un tria en funció de les coses que li arri­ben, i és veri­tat que si tens dife­rents ofer­tes pots dir cap on vas. Però no és una cosa cons­truïda pre­me­di­ta­da­ment. Les cir­cumstàncies són les que són i és veri­tat que últi­ma­ment trobo mol­tes més coses que em venen ganes de fer al tea­tre, per sort, i és el que faig. I si apa­reix un per­so­natge que em motivi, al cinema, a la tele­visió, m’és igual, també m’interessa. Em sento afor­tu­nada de seguir tro­bant coses i per­so­nat­ges que m’interes­sen com el d’Encara hi ha algú al bosc, que vaig fer al gener al Tea­tre Naci­o­nal també, i que por­ta­rem de gira a l’octu­bre una altra vegada.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia