Descobrir-se a còpia de lluentons

L’espectacle planteja una divertida peripècia previsible. Amb un vestuari ambiciós (carregat de pedreria i amb uns talls que destaquen els cossos fibrats de les drag-queens) s’imaginen el somni de tres amiguis que volen triomfar en el zenit artístic. De fons, hi ha el subtema de com viure la sexualitat i de la necessitat de reconèixer-se (o no) en un sexe determinat. La diva castradora i envejosa que podria ser l’artista que els accepta com a coristes, acaba sent una entranyable dona que també ha estat víctima de les decisions egoistes i arbitràries d’un mànager que sempre vol anar dues passes per davant del que succeeix a l’escena. Ell és el gran malvat, un paper antipàtic, que corregeix l’actor en el cant final (amb un vestuari, novament, sorprenent, que ja li agradaria lluir-lo al mateix Satanàs).

El vestuari domina sobre la resta. Com si la peripècia als escenaris servís per lluir vestit i cossos. Es juga amb honestedat. Com que l’estètica del muntatge s’ambienta als anys 90 del petardeo més kitsch, combrega amb aquest to: al darrere dels lluentons de les aparences de l’escenari, hi ha unes vides fràgils. El joc de play-backs és tot un homenatge a aquella manera de fer tan incorregible de The Chanclettes. La recuperen sense manies. La clau és que la diversió dels artistes traspassi al pati de butaques. S’intueix l’habilitat de Ferran González, coautor de dos títols com Pegados, el musical i Merda d’artista, en el muntatge en el joc metateatral (com quan ironitzen amb els codis teatrals, mantenint diàlegs amb continus equívocs que funcionen còmicament) i atorgant a l’actriu de papers secundaris els gags més esbojarrats de la peça.

L’obra és honesta i ensenya els descosits, fent-ne gala, seduint des de la simplicitat més trash.A l’obra, li falta el ritme del rodatge. El final és apoteòsic, això sí. Com ha de ser. The show must go on.