Cultura

Quadern de cinema

‘Toy story 3' és un gran esdeveniment per a l'aficionat a l'animació: rere l'espectacle, reflexiona sobre les tradicions del mitjà

L'art de posar idees en moviment

‘Day & night'
té personatges
de dues dimensions però només es pot explicar en 3D

1.

Day & night, el curtmetratge de Teddy Newton que acompanya Toy story 3, inspira una bona definició de l'animació com l'art de posar les idees en moviment: una coreografia de línia, color i, en aquest cas, profunditat que pot explicar una història, una idea poètica o una perla de l'enginy.

Day & night és, també, una anomalia: l'únic discurs que hem vist dins l'actual revolució del 3D que, de fet, només es podria explicar en 3D. De la mateixa manera que el clímax de Duel a les terres altes (1962) de Sam Peckinpah només es pot explicar en un ample de pantalla de 2:35.

La paradoxa és que, de fet, Day & night és un curt protagonitzat per dos personatges de dues dimensions, que remeten al esquematisme gràfic de l'escola UPA: pura línia essencial, un disseny depuradíssim despullat de volum. El geni de Pixar transforma aquests dos personatges en finestres obertes a un món en 3D que converteix la profunditat de camp en un àmbit anímic, que s'expressa en el llenguatge universal del gag purament visual, sovint tocat per una gran eficàcia poètica. Day & night resumeix la història de l'animació: el trànsit del traç a la realitat immersiva de la imatge digital. També explica, a la seva manera, quin ha estat, des dels orígens de l'empresa, el secret de Pixar, el fet diferencial que col·loca un treball com Toy story 3 a anys llum de Shrek 4: feliços per sempre. Rere l'enlluernadora hiperrealitat de formes de síntesi, a can Lasseter sempre s'ha preservat aquella constant que ve dels temps d'Émile Cohl: a l'origen sempre hi ha un home i una línia.

2.

Quan presentava en societat el primer Toy story (1995), John Lasseter defensava l'escena –pertorbadora per a l'espectador infantil– on un grup de joguines monstruoses sortien a l'encontre dels protagonistes.

El director apel·lava al moment de la transformació de Polilla en ase a Pinotxo (1940) de la Disney. El Màgic Món de Colors de Walt no s'havia construït només amb llum de somni, sinó també amb la matèria obscura dels malsons.

Recordo una brillant historieta que va publicar Max a les pàgines d'El Víbora a mitjans dels 80: El encuentro entre Walt Disney y H.P. Lovecraft, que suggeria que la foscor potser s'havia colat a l'univers disneià arran d'aquell imaginari creuament de camins. A Toy story 3, Lee Unkrich i el seu equip aconsegueixen un triomf comparable al de la doble lectura d'Up (2009): on el nen veu una cosa potencialment esgarrifosa, l'espectador adult gaudeix de la revisió irònica dels recursos gramaticals de la inquietud i l'angoixa.

3.

Alguns elements de Toy story 3 recorden El turó de Watership, la clàssica novel·la de Richard Adams recentment recuperada en castellà per Seix Barral i que Sawyer llegia en un episodi de Perdidos. La novel·la va ser adaptada al cinema: Orelles llargues (1978) de Martin Rosen posava en qüestió la tradició de l'antropomorfisme disneià en una clau diferent de la que proposava Up amb els seus gossos parlants.

El Wes Anderson de la recent El fantàstic Mr. Fox també recordava el clàssic heterodox de Rosen. Un altre dels secrets de Pixar és, doncs, la capacitat no sols de mantenir viva la seva pròpia tradició –Disney–, sinó de conèixer, comprendre i repensar les seves tradicions antitètiques –UPA, Rosen.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.