Abús de drames al Festival de Canes
Costa d’entendre per què, adaptant per primer cop una novel·la, Nanni Moretti ha realitzat Tre piani, que sembla aliena al seu món i estil personals. Amb les seves autoficcions, com ara Caro diario, i els seus drames, tan extraordinaris com ara La stanza del figlio i Mia madre, havia meravellat a Canes. La seva última pel·lícula, en canvi, hi ha desconcertat. Què ha dut Moretti a un relat de l’escriptor israelià Eshkol Nevo amb què, traslladant l’acció de Tel-Aviv a Roma, aborda les històries (totes forçadament dramàtiques) interrelacionades d’unes famílies que habiten en tres pisos d’un edifici? Sospites d’abusos sexuals, acusacions falses de violació tractades amb una certa misogínia, fills i pares enfrontats. Què fa amb tot això? Resulta força incomprensible.
Penn decep
També a concurs, Sean Penn ha tornat a decebre a Canes. L’any 2016, va presentar-hi The last face, una pel·lícula ridícula, que vol ser humanament transcendent, sobre membres d’una ONG. La premsa va ser unànimement desfavorable i la sessió de gala va ser una mena de funeral: de fet, el film va sortir enterrat del festival. Des d’aleshores, a excepció d’unes projeccions fantasma per a periodistes vip, les sessions de premsa es fan simultàniament a les oficials: una manera de posar un morrió temporal a la crítica. Passats cinc anys, Penn (i el comitè seleccionador) ho ha tornat a fer (malament) amb Flag day: explicant-hi la relació de John Vogel, un falsificador real (interpretat per ell mateix) que encarna el malson americà, i la seva filla (assumida per la del director, Dylan Penn), que l’estima, malgrat tot, cau novament en el ridícul amb un film tan fals com el protagonista que vol crear una poètica (inexistent) amb imatges crepusculars de camps de blat amb una veu narrativa xiuxiuejant que embafa.
Aquesta cronista va regalar-se assistir a la projecció a Cannes Classics de La doble vida de Verònica, el film de Kieslowski que, 30 anys després de ser-hi revelat, Irène Jacob va tornar a presentar al festival. Jacob va participar en el muntatge teatral que Thomas Ostermeir va dirigir a partir de Retour à Reims, un assaig autobiogràfic amb què Didier Eribon es qüestiona el fet que, fugint de la seva família obrera, que el repudiava per ser homosexual, va desenvolupar una vergonya social respecte dels seus orígens de classe. Eribon s’hi planteja per què tantes famílies obreres van passar de ser comunistes al Front Nacional. A la Quinzena de Realitzadors, Jean-Gabriel Périot ha dut una apassionant adaptació del text d’Eribon: jugant amb imatges d’arxiu documentals i de ficció, configura una història de la classe obrera francesa de l’últim segle en què es fan presents les seves contradiccions, frustracions, i també allò que va dir Engels: “En les famílies, l’home és la burgesia i la dona, el proletariat.” Incloses les obreres.