Art

Operació salvar l’art

El MNAC rememora en una exposició la gran campanya de defensa del patrimoni del país durant la guerra

“De l’Esculapi d’Empúries a l’‘Arlequí’ de Picasso. Tot es va moure per ser protegit”
La mostra homenatja els ‘monument men’ catalans: “Ningú els ha donat mai les gràcies”

26 de juliol del 1937. Joaquim Folch i Torres escriu: “La major part del nostre patrimoni artístic mobiliari està reunit a Olot, i en mans del Govern de Catalunya, l’únic govern del món (excepció feta del de la URSS) que està en possessió efectiva de tots els tresors d’art del seu país. Heus ací una situació que augmenta les responsabilitats.”

El fundador i primer director del Museu d’Art de Catalunya (MAC) respirava més tranquil. Un milió d’obres, segons els seus inventaris, s’havien escapat d’un doble embat: el de l’onada revolucionària de l’estiu del 1936 i el dels bombardejos del bàndol nacional. “De l’Esculapi d’Empúries a l’Arlequí de Picasso. El llegat artístic de tots els temps, públic i privat, es va desplaçar per protegir-lo”, exclama Joaquim Nadal, director de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural (ICRPC), un dels organismes que ha contribuït decisivament a donar forma d’exposició a aquella colossal missió, encara ara desconeguda fora dels cercles experts. I aquesta història, complexa i emocionant, s’ha d’explicar.

L’exposició, de títol El museu en perill!, l’allotja –no podia ser d’una altra manera– el MNAC, l’hereu d’aquell MAC que tot just havia inaugurat el president Lluís Companys tres mesos abans del cop d’estat del 18 de juliol. “Fem tard? Sí, però els resultats són extraordinaris”, subratlla el director, Pepe Serra, que tampoc amaga les dificultats que hi havia per tirar-la endavant. O, millor dit, per dotar-la d’una bona investigació que encreués fonts múltiples, disperses i fins i tot verges. Un trencaclosques gegantí. De la recerca se n’han ocupat l’ICRPC i la Fundació Carles Pi i Sunyer. El Memorial Democràtic també s’hi ha involucrat. I, compte, no la donen per acabada. “No l’acabarem mai. Els fils per estirar són infinits.” “A la Guerra Civil hi va haver molts morts i les vides passen per damunt de tot. Però l’art, que també és expressió de la vida, va córrer el risc de ser assassinat diverses vegades”, precisa Nadal.

L’eina que permetrà continuar actualitzant permanentment el relat és una cartografia digital que indexa la sort dispar del patrimoni. La destrucció dels primers moments del conflicte víctima de la fúria social iconoclasta “que va desbordar els ajuntaments i la Generalitat”, remarca Nadal. I el rescat gràcies al treball en xarxa que van fer centenars de voluntaris a tot el territori. Centenars també van ser els camions que van transportar les riqueses culturals als llocs segurs, primer al Palau Nacional de Montjuïc, seu del MAC i del seu continuador; després a l’església de Sant Esteve d’Olot i d’aquí a la frontera.

El projecte del MNAC és, per sobre de tot, un homenatge als monument men catalans. “Ningú els ha donat mai les gràcies”, es dol Serra. I no només això: “Quan els franquistes van arribar al poder, van amagar la tasca de defensa que havien fet, van mentir acusant-los dels saqueigs i de les cremes i els van reprimir durament”, remarca Francesc Vilanova Vila-Abadal, director de l’Arxiu Carles Pi i Sunyer i cocomissari de la mostra.

El cas de Folch i Torres és dramàtic. Va ser represaliat en tres processos i no va tornar a posar mai més els peus al museu. Des del 2012 la biblioteca de la institució artística du el seu nom. Un acte de reparació que també va arribar tard.

De Pi i Sunyer, el conseller de Cultura, s’exposa un esborrany del document que va escriure uns dies abans del final de la guerra. El va lliurar a Joan Subias –personatge cabdal en la gesta de la salvaguarda– al mas Descals de Darnius, l’últim gran dipòsit on es van concentrar les peces per trampejar l’avanç dels feixistes. En aquesta carta comunicava als vencedors que s’ho trobarien tot en perfecte estat. I així va ser. “Els franquistes van intentar fer entrar la qüestió del patrimoni en la Causa General contra la República, però van acabar desistint perquè es van recuperar pràcticament totes les obres. Només se’n van perdre 200 i escaig”, subratlla Vilanova. 200 i escaig d’un milió.

“En plena guerra, Catalunya va ser capaç de fer unes polítiques culturals pioneres: la seva campanya d’evacuació dels tresors artístics va ser un exemple a tot Europa durant la segona Guerra Mundial. Els monument men de la pel·lícula del senyor George Clooney ja existien a Catalunya el 1936”, raona Vilanova.

Can Descals i altres masos de l’Alt Empordà no van ser el viatge més llunyà que van fer algunes de les obres. D’Olot en va marxar “el destil·lat sublim” –en diu Nadal– per lluir-se en la potentíssima exposició de París del 1937 L’art catalan du Xème au XVème siècle. “Per primer cop, les col·leccions medievals catalanes, que no havia vist ningú, s’internacionalitzaven; van tenir un èxit fenomenal”, assenyala Serra.

Tant és així que se’n van fer dues, de mostres. La primera, amb 115 peces, al museu Jeu de Paume i la segona, amb 164 peces, al castell de Maisons-Laffitte. És en aquesta versió ampliada on es van presentar els conjunts de pintura mural. La figura de l’infant Jesús de l’absis de Santa Maria de Taüll va ser el motiu escollit per al cartell. Fins ara només es coneixia el que es va imprimir per anunciar la cita del Jeu de Paume, de color vermell. El de Maisons-Laffitte, igual però en blau, l’han localitzat els investigadors en una col·lecció privada. El MNAC l’ha adquirit i l’ha incorporat en una estança, situada dins mateix de les seves sales romàniques, que recrea la proesa expositiva parisenca amb fotografies i croquis del disseny museogràfic creat per Folch i Torres i un ajudant d’altura: l’arquitecte Josep Lluís Sert.

París a part, a Darnius es van continuar custodiant altres icones que avui pengen de les millors parets del MNAC. Fins al 27 de febrer, però, algunes estaran integrades al discurs de Museu en perill! Per exemple, el Sant Pere i sant Pau d’El Greco. S’exposa en un prestatge de fusta “tal com estava guardat a Olot”, assenyala Mireia Capdevila, que completa l’equip de curadors. A la vora hi té dues fotografies. En una es veu el quadre dins de la casa del seu col·leccionista, Lluís Plandiura. En l’altra, la caixa que el contenia a l’arribada a Darnius. “Hi va ser traslladat en una de les primeres 29 expedicions”, revela Capdevila.

La imatge és inèdita, com ho és la pintura que obre el recorregut. És una Adoració del Nen Jesús, d’autor anònim d’escola francesa del XVII. Els propietaris, la família Casals i de Nadal, la van donar al MNAC fa ben poc. I té una història. Quina història. Un grup d’anarquistes van entrar el 1936 al seu menjador i van disparar un tret al cap de la figura de Sant Pere. Espantats, van córrer a desar-la al museu de Montjuïc. Els súbdits de Franco els la van retornar. Salvada, però amb el forat de la bala, és clar. Tal com ara s’exhibeix a Museu en perill! Eriça la pell.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.