El xou (i la vida) han de continuar

Els vint minuts d’actu­ació que Queen va ofe­rir en el con­cert Live Aid, cele­brat el 13 de juliol del 1985 a l’estadi de Wem­bley (Lon­dres) davant de 74.000 espec­ta­dors –i uns 1.500 mili­ons en directe per tele­visió–, van can­viar la història. Per molts, aquell con­cert incen­di­ari es con­si­dera la millor actu­ació de tots els temps. No seré jo qui ho des­men­teixi, que vaig plo­rar la pre­ma­tura mort de Fred­die Mer­cury aquell fatídic 24 de novem­bre del 1991 en assa­ben­tar-me’n per ràdio men­tre em des­plaçava un matí forçosa­ment a Sant Cli­ment Ses­ce­bes. No per espe­rada, quants no vam maleir el coi de la sida.

El líder del grup britànic tenia 45 anys. I a qui va col­pir també, i en el seu cas amb major trans­cendència, va ser al coreògraf suís Mau­rice Béjart que, afec­tat per la mort del pri­mer ballarí de la seva com­pa­nyia de ballet, Jorge Donn, amb la mateixa edat i també víctima de la mateixa malal­tia, va deci­dir unir amb­dues fata­li­tats i con­ce­bre Ballet for Life, també ano­me­nada Presbytère, n’a rien perdu de son charme, ni le jar­din de son éclat. Que l’últim àlbum d’estudi publi­cat fos Made in hea­ven (1995) i que a la por­tada es mostrés un pai­satge de la seva esti­mada Mon­treux, per a Béjart ho qua­drava tot. L’obra la va estre­nar el 1997 a París i també se la con­si­dera una de les obres més impac­tants de la història de la dansa.

Coin­ci­dint en el temps amb una altra pandèmia que afecta les nos­tres vides, el Fes­ti­val de Pera­lada ha vol­gut repe­tir per pri­mera vegada un espec­ta­cle i per la inau­gu­ració de la 35a edició ha rees­tre­nat aquest Ballet per la vida del Béjart Ballet Lau­sanne com a home­natge a tots aquells que han mort a causa de la Covid. I per cele­brar que viure és una “espècie de màgia”, com can­tava el gran Mer­cury.

Diri­git per Gil Roman, Ballet for Life és més que un espec­ta­cle de dansa amb música de Queen i Mozart, en el que és un duet pos­si­ble entre Mer­cury i Mozart. És una explosió d’emo­ci­ons i dels sen­ti­ments incon­fes­sa­bles d’un dels grans mes­tres de la dansa con­tem­porània. Un home­natge als cai­guts que té un espe­rit vita­lista mal­grat trac­tar sobre la mort, perquè, en el fons, parla de l’amor per l’amis­tat, la pare­lla, la vida, la música, la dansa... A través de la música eclèctica de Queen –que va del rock al pop pas­sant pel glam i el fox­trot–, el públic gau­deix i s’emo­ci­ona amb els números de ballet que enca­de­nen fes­ti­vi­tat, gresca, rauxa, sen­si­bi­li­tat i fins i tot humor. Començant amb It’s a beau­ti­ful day i les notes que can­ten el cele­brat “The sun is shi­ning, I feel good and no one’s gonna to stop me now“ (‘El sol bri­lla, em sento bé i ningú no em pararà ara’), ele­vant-nos ben amunt amb Hea­ven for everyone i fent-nos vibrar amb la con­ta­gi­osa Sea­side Ren­dez­vous. Unes notes de colo­risme i bri­llan­tor que poten­cia el ves­tu­ari retro de Ver­sace.

En la recta final, des­fi­len els balla­rins al ritme de cançons tan cone­gu­des i con­sa­gra­des –algu­nes en l’esmen­tat con­cert de Lon­dres– com ara I want to break free, Kind of Magic, Radio Ga Ga i Bohe­mian Rhap­sody, amb una posada en escena a la seva altura. I ja per abai­xar el teló sona i ballen The show must go on, la cançó metafòrica amb què Mer­cury es va aco­mi­a­dar de nosal­tres no sense dei­xar dit que el xou ha de con­ti­nuar. Com ho ha de fer la vida. I quin millor home­natge que aquest per rei­ni­ciar el Fes­ti­val de Pera­lada.