El Rex mor, visca el Rex

L'edat de la innocència; Els ponts de Madison; Retorn a Howards End; Heat...

Són algunes de les pel·lícules que aquest cronista recorda haver vist al cine Rex, en una època en la qual les sales de versió original eren menys que les actuals, i majoritàriament dedicades a allò que se'n deia art i assaig. No existien els Icària, per entendre'ns, i a les pantalles que acollien les projeccions en V.O. difícilment es podien veure grans produccions de Hollywood.

En aquest context, el cine Rex era –juntament amb el Vergara– un lloc on es podia gaudir del simultani privilegi de veure (1) pel·lícules nord-americanes (2) en versió original i (3) en una gran pantalla.

Juntament amb l'Urgell –la sala de més gran aforament de Barcelona– i el Club Coliseum, tots ells de Balañá, eren ja els únics cinemes de Barcelona no reconvertits en multisales. Fins demà, en què tancarà definitivament les portes –o apagarà el seu projector, o correrà el teló davant la pantalla, o la metàfora que sigui més adient al cas–, amb la projecció d'El concierto, un dels petits sleepers de la temporada.

Probablement ara tocaria alguna apel·lació nostàlgica a la llagrimeta, amb l'evocació de torn de L'última sessió, de Peter Bogdanovich o –encara més suada– de Cinema Paradiso, de Giuseppe Tornatore. Però la veritat és que les darreres vegades que un servidor havia entrat al Rex –amb motiu de la celebració del festival In-edit Beefeater, probablement– s'havia trobat amb un panorama francament ranci i decadent, presidit per l'olor d'ambientador i la sospita d'àcars. Així que quedem-nos amb les pel·lícules i acomiadem el cinema.
A reveure.