Tendresa i regust de confitura, d’ahir i de sempre

Delicades és un viatge entre nostàlgic, tendre i còmic per les històries del passat. D’aquella Catalunya que recorda els fets de la Guerra Civil i la posterior repressió. No és una mirada urbana, sinó als pobles que van ser refugi durant els anys de misèria i residència estival les dècades posteriors. És un retorn al primer text d’Alfredo Sanzol per a la companyia. Quan es va estrenar, el 2010, coincidia amb la presència al Lliure d’En la luna i Días estupendos. Ara hi acaba de presentar, com a presentació de director del Centro Dramático Nacional, El bar que se tragó a todos los españoles. I fa poc que T de Teatre i Dagoll Dagom van coproduir la traducció de La tendresa.

Les escenes, una dècada més tard, ressonen diferent. La rèplica final de desitjar millor futur per als fills és una mica més amarga que el 2010. Perquè si en aquella època es flairava una crisi econòmica, ara encara es pateix una pandèmia mundial sanitària, social i econòmica. Però les famílies que es convoquen en aquesta mena de sessió espiritista a l’escena són ben reconeixibles. Pels joves d’ahir i pels joves d’avui. Les situacions, dutes a l’extrem, acaben tenint un to absurd, irreal, però mantenen sempre una tendresa que les allunya de la farsa, del traç gros. Els actors mig diuen afinats, deixant que l’espectador tanqui el context amb els seus propis records. En aquest estadi, la llum (entre penombra) i un espai que evoca una mena de lloc fantasiós (amb la forma corbada del cel i de la terra, com vist a través d’un prisma) evoquen la imatge calidoscòpica. I les escenes insinuen relacions entre elles, de manera desordenada, com ho són la memòria i les emocions que s’hi enreden. Preciós i molt recomanable.