Art

Enric Puig Punyet

DIRECTOR DEL CENTRE D'ARTS SANTA MÒNICA

“La nostra aposta és per l’experimentació”

S’ha de treballar amb una lògica de xarxa, d’interrelació dels artistes
Tenim una responsabilitat amb l’escena del territori català, tocadíssima

Santa Mònica ha renas­cut com a cen­tre d’arts i Enric Puig Punyet (Mataró, 1980) n’és el direc­tor. Des que va ser nome­nat, al febrer, després de gua­nyar un con­curs, ha estat tre­ba­llant el seu pro­jecte, en silenci fins al dia de la seva pre­sen­tació, a finals de juny, acom­pa­nyat de la con­se­llera de Cul­tura, Natàlia Gar­riga. Està moti­vat. L’espai reo­brirà el 24 de setem­bre amb l’expo­sició col·lec­tiva Expo­sar/no expo­sar-se. Expo­sar-se/no expo­sar, sobre el sen­tit mateix d’una expo­sició i tot el que cal qüesti­o­nar-ne, en què pren­dran part els artis­tes Roger Ber­nat, Jordi Gui­llu­met i Mònica Ros­selló, Joana Moll, Mari­ona Mon­cu­nill, Antoni Mun­ta­das, Roc Parés, Vic­to­ria Sacco i Maria San­ta­maría. El Santa Mònica del 2021 és una cons­tel·lació de moltíssims agents de l’art que, avisa Puig, exdi­rec­tor de La Esco­cesa, estan assa­jant un nou model de cen­tre d’art. I demana temps. Lògic.

Com han estat aquests pri­mers mesos d’ater­ratge?
Quan bai­xes a la rea­li­tat, i encara més en la d’una ins­ti­tució amb uns meca­nis­mes admi­nis­tra­tius tan com­ple­xos, no saps què aca­baràs podent desen­vo­lu­par del teu pro­jecte. He tin­gut els meus moments de dubte, però ara estic ani­mat perquè no he hagut de renun­ciar a pràcti­ca­ment res. I això és bo.
Abans de par­lar del seu pro­jecte, m’agra­da­ria que miréssim enrere. Què hi veu, en el pas­sat de Santa Mònica?
La meva referència és el seu pas­sat més recent perquè pre­ci­sa­ment és el que em va moti­var a pre­sen­tar-me al con­curs. M’interes­sen els llocs que es tro­ben en un moment diguem-ne deli­cats o que neces­si­ten una recons­trucció, com La Esco­cesa quan vaig arri­bar-hi. En un cen­tre que fun­ci­ona no hi ha res a can­viar o, en tot cas, si pre­tens intro­duir-hi can­vis saps que tindràs sec­tors en con­tra. Per diver­ses raons, entre d’altres perquè no tenia direcció des de feia anys, Santa Mònica havia per­dut una línia de con­tin­guts clara, ho allot­java tot i a la vegada res, i li fal­tava una estruc­tura de base. I aquest és el repte: crear-la.
Jo diria que ja és com una mena de frase feta de les gents del món de l’art: “L’ori­gen de tots els mals és el des­man­te­lla­ment de Santa Mònica el 2008.” Quina valo­ració en fa, dels efec­tes d’aquell trauma en el tei­xit artístic?
Aquest buit de setze anys ha dei­xat sense pla­ta­forma d’impuls els artis­tes de mitja car­rera del país. Aquí és on hau­ria d’haver tin­gut un paper fona­men­tal Santa Mònica. I aquest paper l’hem de recu­pe­rar. A més, la seva con­dició de calaix de sas­tre que et deia ha impos­si­bi­li­tat que tingués un públic fidel. La gent no se’l sen­tia seu. Hi insis­teixo: per mi això és un pro­blema i al mateix temps una opor­tu­ni­tat per fer ara el nou pro­jecte.
No estem al 2008 i és evi­dent que cal un altre model de cen­tre d’art. Quin és el seu?
El con­text és dife­rent. El para­digma de l’artista indi­vi­dual enfron­tant-se al món amb una con­cepció rígida de l’auto­ria està obso­let. S’ha de tre­ba­llar amb una lògica de xarxa, d’inter­re­lació dels artis­tes. A nivell intern, hem de con­nec­tar dis­ci­pli­nes i visi­ons perquè es pro­du­ei­xin pro­ces­sos col·lec­tius. I a nivell de públic, més que mai s’ha d’impli­car la ciu­ta­da­nia. L’escissió clàssica entre l’artista que emet paquets d’infor­mació i el públic que els rep s’ha difu­mi­nat. Hem de tro­bar mètodes d’inter­con­nexió pen­sant també en quin és el nou rol de l’artista pro­fes­si­o­nal, pot­ser més com a pres­crip­tor de sen­tits.
Recon­ci­liar la ciu­ta­da­nia amb l’art con­tem­po­rani sí que és tot un repte. Com pensa ento­mar l’apa­tia, i sovint aversió, que li genera?
Els últims anys, l’art con­tem­po­rani ha pecat d’un cert her­me­tisme, hiper­con­cep­tu­a­li­zació i hiper­te­o­rit­zació que solen obeir a interes­sos que no són, no hau­rien de ser, els d’una ins­ti­tució pública. Per exem­ple, els del mer­cat. S’ha d’apos­tar per dinàmiques més expe­ri­en­ci­als. Una cosa curi­osa que té a veure amb això és que el públic està acos­tu­mat a man­te­nir una distància simbòlica i física en els entorns de l’art con­tem­po­rani. La nos­tra pro­gra­mació anirà a la con­tra. Volem que la gent expe­ri­menti amb les coses que pas­sa­ran al cen­tre. Que les toquin.
Que no sig­ni­fica bana­lit­zar-les.
La bana­lit­zació de l’art es pro­du­eix quan tu dema­nes a l’artista que el bana­litzi. És una línia ver­me­lla que s’ha de vigi­lar de no tras­pas­sar mai. Als artis­tes que estem con­vi­dant a pro­duir obra no els estem posant cap tipus de limi­tació sinó tot al con­trari. “Arrisca’t”, “Sigues tan expe­ri­men­tal com puguis”, “Porta l’art cap amunt”… que ja el bai­xa­rem nosal­tres. I el bai­xa­rem amb estratègies múlti­ples de medi­ació. El que no farem és posar-hi capes suple­mentàries que l’eli­tit­zin encara més.
El dia de la seva pre­sen­tació va defen­sar la des­je­rar­quit­zació de la ins­ti­tució. Sobre el paper queda bé, però com es du a la pràctica?
Des­je­rar­quit­zar no vol dir deses­truc­tu­rar. La falta d’estruc­tura acaba pro­vo­cant rela­ci­ons de poder inter­nes que ins­tau­ren una jerar­quia més peri­llosa. Nosal­tres, el que estem fent és esti­mu­lar pro­ces­sos de cura­do­ria col·lec­tiva. Ens asse­iem tots en una taula en què l’assig­nació de rols es dis­sol. Tant jo com a direc­tor a esto­nes estic abraçant pro­ces­sos cre­a­tius com l’artista a esto­nes està diri­gint una sessió. O una per­sona que està por­tant qüesti­ons de medi­ació interac­tua amb la pròpia cre­ació de l’obra artística. A nivell humà es nota molt un tipus d’ener­gia que té a veure amb aquesta horit­zon­ta­li­tat del tre­ball. És una aposta per l’expe­ri­men­tació i per la inde­ter­mi­nació, sense voler anti­ci­par massa coses.
Per això no ha pre­sen­tat cap pro­gra­mació.
Jo no sé què pas­sarà al cen­tre d’aquí un any. Per què? Perquè donem rellevància als pro­ces­sos. L’error de les ins­ti­tu­ci­ons és no ense­nyar-los i cen­trar-se en els resul­tats. Si ja tinguéssim clara la pro­gra­mació a dos anys vista, quin marge de mutació tin­dria el procés que estem pro­vo­cant ara? A part que hem d’estar atents als fenòmens que pas­sen al car­rer, que tenen una importància cab­dal en la soci­e­tat. Mol­tes ins­ti­tu­ci­ons no els estan reflec­tint perquè ja tenen l’agenda massa tan­cada.
Té la seu del Depar­ta­ment de Cul­tura, de qui depèn Santa Mònica, a l’altre cantó de la vorera. Li fan por les inter­ferències polítiques?
Sin­ce­ra­ment, no. Per mi no té sen­tit con­ce­bre la política com una inter­ferència, esti­guis on esti­guis. Jo l’entenc com un agent fona­men­tal més amb el qual cal esta­blir un diàleg con­ti­nuat.
El pano­rama que s’ha obert a Bar­ce­lona és esti­mu­lant, amb tot de cen­tres amb direc­ci­ons reno­va­des. Al cap­da­vant us hi heu posat una nova gene­ració. Què teniu en comú i com us coor­di­na­reu?
Com­par­tim aquest interès pels pro­ces­sos i per la des­sa­cra­lit­zació de l’art. Que ens avin­guem faci­li­tarà que puguem tre­ba­llar junts amb una lògica real­ment de xarxa. L’esce­nari és enco­rat­ja­dor per can­viar els vin­cles entre el públic i l’art.
Quina funció com­plirà amb els espais dis­se­mi­nats per tot el ter­ri­tori?
La pri­mera cosa que hem de fer és posi­ci­o­nar el pro­jecte que ara tot just arrenca. Lla­vors podrem començar a tei­xir les rela­ci­ons.En la pro­posta que vaig pre­sen­tar posava l’accent a uti­lit­zar les xar­xes exis­tents i crear-ne de noves, a diver­sos nivells: de cre­ació, de pro­ducció, d’exhi­bició. El tre­ball en xarxa ha de ser real. Les ins­ti­tu­ci­ons ten­dei­xen al para­digma cli­en­te­lar, i l’hem de tren­car amb pro­ces­sos com­par­tits, de cocre­ació, que vol dir de diàleg.
Què entén per artista català?
Totes les per­so­nes que estan desen­vo­lu­pant les seves car­re­res aquí, sigui quin sigui el seu ori­gen. Per mi no és una qüestió tan ter­ri­to­rial o iden­titària, sinó de posar atenció als pos­si­bles nexes entre els artis­tes que es mouen en un mateix àmbit geogràfic i vital. Com a ins­ti­tució pública, tenim una res­pon­sa­bi­li­tat amb l’escena del ter­ri­tori català, que està tocadíssima.
La reflexió no és meva, sinó del Joan Maria Min­guet, però la com­par­teixo: sovint sem­bla que els res­pon­sa­bles dels cen­tres tin­guin la mateixa llista d’artis­tes sobre la taula, cosa que pro­voca que les pro­gra­ma­ci­ons siguin bas­tant clòniques. Hi està d’acord?
Sí, jo també la com­par­teixo. Però a Santa Mònica no serà així. Al maig, vam fer una reunió amb totes les per­so­nes impli­ca­des en el pri­mer cicle de pro­gra­mació i tot­hom em va dir posi­ti­va­ment el mateix: “Ostres, no conei­xia ni la mei­tat de la gent!” Hem fet, i farem, encre­ua­ments de cer­cles diver­sos, de gene­ra­ci­ons, de dis­ci­pli­nes i, la que gai­rebé mai es pro­du­eix, de sec­tors.
Li sem­bla just el pres­su­post (1,2 mili­ons d’euros) que li han assig­nat?
Estic acos­tu­mat a ges­ti­o­nar pres­su­pos­tos petits, sense pre­ca­rit­zar. Vinc d’un lloc, La Esco­cesa, on estàvem fent mera­ve­lles amb 200.000 euros. Aquest any no estic espe­ci­al­ment pre­o­cu­pat, ho sal­va­rem, però hem dema­nat un aug­ment per a l’any que ve, i segu­ra­ment el tin­drem.
Sense pre­ca­rit­zar.
Ni ho estem fent ni ho farem. Una pràctica que ja hem implan­tat és que tot­hom, en aquest orga­nisme, cobrarà el mateix.
Mun­ta­das cobrarà el mateix que Mari­ona Mon­cu­nill.
Sí. Dife­ren­ciem el que és pro­ducció del que són hono­ra­ris per evi­tar el que passa sovint: que les per­so­nes que estan en una posició més des­a­van­tat­jada aca­ben posant, per un tema de visi­bi­li­tat, la mei­tat dels seus hono­ra­ris a la pro­ducció. Aquí no pas­sarà.
Una de les raons que van dur a la des­a­pa­rició del Santa Mònica va ser que “no hi anava gent”, dit pel con­se­ller que el va ful­mi­nar. No tem les inter­ferències polítiques, però: i la fal·lera per les xifres?
Dar­re­ra­ment, i acce­le­rat per la Covid, s’ha rebai­xat l’obsessió per la quan­ti­fi­cació i hi ha una major com­prensió per l’ava­lu­ació qua­li­ta­tiva dels pro­jec­tes artístics. A més, con­fio, de veri­tat, que el que farem aquí a la llarga, no pas a la curta, atraurà públic. La gent es podrà apro­xi­mar a Santa Mònica de mol­tes mane­res, que no volen dir necessària­ment tre­pit­jar el cen­tre d’art.
La nova direc­tora del Macba, Elvira Dyan­gani, es va pre­sen­tar amb una súplica: “Dei­xeu-me tre­ba­llar.” Se la fa seva?
En el cas de Santa Mònica, és vital que s’enten­gui que estem fent una cosa expe­ri­men­tal que aposta per un model de cen­tre d’art del qual costa tro­bar refe­rents. Per tant, sí, dei­xeu-nos tre­ba­llar per poder-vos-el ense­nyar. I el fet que aquí, com en tants d’altres llocs, s’hagin fet can­vis, i alguns de fallits, no és en abso­lut un argu­ment per reba­tre un nou canvi.
Què és el que li agra­da­ria que passés a Santa Mònica?
El que m’agra­da­ria més, que tot­hom qui té inqui­e­tud en l’art se’l sentís com casa seva. I que quan hi passés per davant pensés que paga la pena entrar-hi perquè, si fa temps que no hi va, s’hi tro­barà alguna cosa nova. Aquest cen­tre mutant, que sem­pre té coses a dir i sem­pre a escol­tar, és l’objec­tiu prin­ci­pal.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.