Art

Tenir casa al millor poble del món

Marc Arnal revalora a ‘L’art de viure’ l’obra dels arquitectes Peter Harnden i Lanfranco Bombelli a Cadaqués

La felicitat del títol del llibre no és promocional: hi havia una joia de viure en aquestes cases

Sempre hi haurà qui en discrepi, però es pot entendre que Rosa Regàs es referís a Cadaqués com “el poble més bonic del món” precisament en un catàleg sobre les cases que hi van construir els arquitectes Peter Graham Harnden (Londres, 1913-Cadaqués, 1971) i Lanfranco Bombelli Tiravanti (Milà, 1921-Cadaqués, 2008). És a aquests dos arquitectes que van arribar-hi per primera vegada el 1956, per la mateixa carretera tortuosa que encara avui en preserva una certa intimitat, que es deu en gran part el fet que aquesta població excavada a la roca del Cap de Creus conservi, a diferència de tantes altres de la Costa Brava, l’encant que ja tenia per a l’illòman Josep Pla; un respecte per la singularitat de l’entorn al qual Harnden i Bombelli van afegir una distinció, una classe, que han fet de Cadaqués una lliçó a petita escala de la millor arquitectura moderna d’Europa. Pocs altres racons del litoral català poden acreditar un catàleg tan excepcional, amb cases que porten la firma de José Antonio Coderch, Francisco Barba Corsini, Federico Correa i Alfonso Milà, a banda de les dels Pitxot i Dalí a Portlligat, que són d’una altra espècie, com afloraments tutelars. I, és clar, les nou que hi van reformar o construir, entre 1959 i 1971, Harnden i Bombelli, aquells dos agents diplomàtics encarregats de les exposicions que, en la postguerra, pregonaven les virtuts del model de vida americà per tot Europa a través del Pla Marshall, i que a finals dels cinquanta, mentre el franquisme publicava els seus Principios fundamentales del Movimiento (1958), van decidir passar els estius a l’abrupte Cadaqués i, des de 1962, deixar el seu estudi d’Orgeval, als afores de París, per obrir oficina a Barcelona.

Des del mateix despatx que van ocupar aquesta parella irrepetible al carrer Johann Sebastian Bach del barri de Sant Gervasi, en un edifici a tocar del pis on vivien, projectat pel seu amic Coderch, el també arquitecte Marc Arnal ha investigat durant més de cinc anys sobre l’empremta que els dos socis van deixar a Cadaqués per a la seva tesi doctoral, que ara pren forma de llibre a L’art de viure. Peter Harnden, Lanfranco Bombelli i les cases per a artistes de Cadaqués, editat per Comanegra amb una gran generositat de fotografies, plànols, dibuixos i descripcions exultants d’una arquitectura que convertia la vida, una vida culta i plaent, quasi en un exercici d’estil. La felicitat que encomana el títol no és només promocional. Hi havia realment una joia de viure en aquestes cases, una conjunció insòlita entre la tradició constructiva del lloc, austera i funcional; la necessitat de socialització i al mateix temps de recolliment creatiu i familiar dels estadants –tots de bona posició i tarannà cosmopolita–, i la inapel·lable inscripció en les pautes constructives d’una modernitat que s’alimentava tant de les solucions de Richard Neutra o de “l’arquitectura sense arquitecte” de Bernard Rudofsky com de la puresa matemàtica de l’art concret suís, que tanta influència va tenir en Bombelli des de la seva joventut a Zuric, al costat de Max Bill. Potser la mateixa indecisió geogràfica dels seus orígens té alguna cosa a veure amb el model d’arquitectura, integradora, sofisticada i gens petulant que defensaven. Harnden era nascut a Londres de família nord-americana, però la feina diplomàtica del pare i, després, la formidable herència rebuda de la mare, li havia permès viatjar des de petit a Espanya, Alemanya, Suïssa, els Estats Units i Mèxic, on sense cap dubte va entrar en contacte amb l’obra de Luis Barragán, apunta Arnal, professor de l’Escola Superior d’Arquitectura de La Salle. Bombelli, d’una elegància heretada del seu origen milanès, es va educar a Livorno i en els rigors formals del cercle constructivista Allianz de Zuric, ciutat on també tenia arrels familiars, i tot i que més obsessiu en la seva adscripció al racionalisme i la geometria, no desconeixia pas la tremolor d’aquella Europa devastada per la guerra, durant la qual, allistat com a cadet de Marina, va escapar d’un comboi d’expatriació nazi. Com a voluntari del cos d’oficials nord-americà, Harnden va eludir el terrible front del Japó, però va conèixer una altra forma de dolor en entrar, amb el destacament que es dirigia als judicis de Nuremberg, en una Alemanya completament bombardejada, per entre els enderrocs de la qual vagarejava morta de gana una princesa russa, Marie Vassiltchikov, que es convertiria en la seva dona molt abans que tothom la conegués com l’autora d’uns diaris escruixidors que narren la caiguda de Berlín.

És en certa manera, doncs, per lleialtat a aquesta Europa plena de ferides (s’havien establert a Orgeval en renunciar a traslladar-se a Washington amb l’oficina del Pla Marshall), que Harnden i Bombelli van arribar a Cadaqués el 1958 per projectar-hi la seva residència d’estiu, Villa Glòria, reformant dos vells immobles adjacents de Port Alguer. Les dues famílies hi conviurien fins que la nombrosa progènie (quatre fills de Harnden, dos de Bombelli) van animar el segon a adequar-se una altra casa al poble, on es respira la mateixa qualitat de vida però on l’arquitecte italosuís va poder desenvolupar amb plenitud el seu ambiciós programa geomètric, on cada racó és una prolongació pitagòrica de l’art concret i una revisió emocionant, de tan invisible, de la proporció àuria. Arnal ha dedicat moltes hores a desentranyar el càlcul que amaguen els plànols d’aquestes cases, d’una precisió marejant en la seva simplicitat. De fet, dirà que aquest és el “tret diferencial” de la seva arquitectura. “Totes són lliçons d’arquitectura d’alt nivell d’uns autors encara massa desconeguts”, lamenta justament l’any que es commemora el centenari de Bombelli, més valorat per la seva vessant com a promotor cultural des de la històrica galeria Cadaqués, que va obrir el 1973, i el cinquantè aniversari de la mort de Harnden, l’extraordinària aportació del qual a l’hedonisme de l’habitar s’ha anat diluint amb la seva pèrdua prematura. “Hi ha escoles dels Estats Units que venen expressament a Cadaqués a aprendre d’aquesta simbiosi entre modernitat i arquitectura vernacla, un aprenentatge que nosaltres, en canvi, no hem fet”, afegeix Arnal, coautor de projectes com el CosmoCaixa de Barcelona i responsable del disseny del paviment de la Diagonal de Barcelona.

El seu llibre és la contribució més meticulosa i fascinant a la revaloració de tot el que l’arquitectura moderna deu a aquesta estranya parella que “introduïen una novetat a cada casa que alhora era el germen de la següent”: extravertit i loquaç l’un, introvertit i lacònic l’altre, a través de les cases que van construir per a ells mateixos i per als seus amics internacionals a Cadaqués, van definir una alternativa a la torreta burgesa i pintoresca que connectava un recòndit poble de pescadors en un país sotmès encara per la dictadura amb l’avantguarda cosmopolita que ells mateixos van atraure, com abans ho havien fet Dalí o Duchamp. L’escultora Mary Callery, per exemple, per a qui projectarien la casa al carrer més estret del poble, i també l’estudi, va preferir aquestes platges de còdols a l’apartament que ja tenia a París i al que li havia concebut Mies van der Rohe a Long Island gràcies al poder de persuasió de Harnden(i a l’amistat amb Teeny Duchamp). També hi vindrien l’editor Jean-Claude Fasquelle, el galerista George Staempfli, l’europeista Bordeaux-Groult o el dissenyador Ivan Chermayeff, per a tots els quals dissenyarien uns interiors diàfans, gairebé sense mobiliari (el sofà és quasi sempre un banc de pedra continu amb coixins adaptables), en els quals la pedra de llicorella dialoga amb l’original xemeneia de planxa, com un quadre abstracte a la paret, i la tradicional cadira de balca o els omnipresents dolls de Cadaqués que decoren les habitacions harmonitzen amb els mòbils de Calder o un tapís de Picasso. Fins i tot algunes solucions extravagants, com el projecte de casa taller de Xavier Corberó, en forma d’espiral de curculla i per desgràcia no realitzat, semblen genuïnes, com les petites finestres emmarcades i a diferents alçades (a les cases Callery i Fasquelle), com quadres en una exposició que no se sap ben bé si retallen el paisatge de fora o honoren la vida interior. A l’epíleg del llibre, Huc Malla, que va agafar el relleu a la galeria Cadaqués, afirma que Harnden i Bombelli van impedir “el monocultiu dalinià”, i Vicenç Altaió, que en signa el pròleg, els atribueix el mèrit d’haver assegurat l’excepcionalitat d’aquest paratge on la joia de viure no necessita subratllats.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.