Bach mai és poca cosa

Hi ha qui considera que Johann Sebastian Bach va ser un músic tan excepcional perquè, en un temps en què els artistes encara no aspiraven a ser un geni, no es donava cap importància: la música li era dictada per Déu, com si, tanmateix, això no fos res. El cas és que, tot i que va ser pràcticament oblidat durant un llarg període, Bach ha esdevingut una figura sagrada, un déu de la música. Ingmar Bergman, fent-lo tan present en les seves pel·lícules, va arribar a dir que si creia en un déu, aquest era Bach. Dijous, a l’Auditori Ter, on el Festival de Torroella de Montgrí continua mantenint un públic fidel disposat a celebrar el llegat de la tradició musical, hi havia un ambient de culte per rebre un concert integralment dedicat a Bach amb dues de les seves “quatre misses luteranes”, que se suposen creades el 1738 i, per tant, en la maduresa del compositor, nascut el 1685. La seva brevetat, i és així que cadascuna s’anomena missa brevis, pot fer que siguin considerades obres relativament menors del compositor, que, sent d’altra banda un recurs molt propi del barroc i més enllà, va reciclar-hi peces anteriors, sobretot cantates. Tanmateix, que siguin breus (fet relacionat amb la sobrietat protestant en contraposició amb la grandesa de les misses catòliques), i amb material reaprofitat, no significa que no siguin una manifestació de la bellesa de la música de Bach, sobretot si hi ha formacions com el Conductus Ensemble capaces d’expressar-la plenament.

El cas és que la interpretació de la Missa brevis en sol menor BWV 235 i la Missa brevis en fa major BWV 233 (les altres dues són, respectivament, en la major, BWV 234, i sol major, BWV) va suposar el debut gloriós en el Festival de Torroella d’una formació instrumental i coral basca que, des de fa vint anys, aborda amb criteris historicistes un repertori divers que, abastant del Renaixement fins al segle XX, fa que la seva composició variï segons el programa. Conductus Ensemble s’ha presentat a Torroella amb una formació plenament consolidada que respira el rigor i entusiasme d’Andoni Sierra, el seu creador i director. Ho va fer amb un cor integrat per setze membres (vuit homes i vuit dones), una orquestra amb quinze músics, principalment de corda però en què va brillar l’oboè en determinades parts, i quatre cantants solistes: la soprano Jone Martínez, el contratenor Gabriel Díaz, el tenor Ariel Hernández i el baix baríton Jesús Garcia.

Les misses breus tenen una estructura similar, començant pel Kyrie i seguint amb un Glòria, dues incorporacions, o potser dues reminiscències de les misses catòliques, com en el cas de l’ús del llatí, que el luteranisme preferia substituir per les “llengües vulgars”, amb la seva voluntat pedagògica de fer més pròxim el seu missatge. Acabant amb un Cum sancto espiritu, les tres parts d’entremig van donar ocasió als solistes de demostrar la consistència de les seves veus dins d’un conjunt harmoniós en què res va xerricar. El concert, d’acord amb la brevetat d’unes misses d’uns 25 minuts de durada, va ser curt, però hi va haver temps per a una propina: el primer moviment de la Cantata núm.61, amb la qual, presentada amb un gentil esforç d’Andoni Sierra per explicar-ho en català, va voler deixar constància que les obres prèviament interpretades partien d’obres precedents de Bach o les anunciaven.