Mirador
Bebe, és clar que sí
Dubtava. No tenia clar si era de veritat o mentida. De si n'hi havia per tant o per tan poc. Crítics i amics seus me n'havien explicat moltes: que era genial, que estava sobredimensionada, que era bona noia però neuròtica, que anava d'alternativa i no ho era tant, que es va retirar perquè no podia suportar entrar de ple en la llista dels més venuts d'Espanya, que en realitat era per una depressió, per un atac de pànic als escenaris... El cas és que ja fa temps que volia escoltar-la en directe, però mai trobava el moment. Cada cop que la Bebe actuava prop de casa apareixia alguna raó que m'impedia descobrir-la. El malefici, finalment, es va trencar dimecres, al Poble Espanyol, i m'hi vaig presentar amb els ulls oberts.
Amb poques paraules puc resumir-ho: una bèstia de directe. Una cantant que es menja l'escenari i sedueix el públic amb la naturalitat de les grans estrelles que no van de pretensioses. Bebe no va de guapa però ho resulta, no llueix una gran veu però brilla interpretant. Sona a Bebe, i prou: per les lletres que arriben, plenes de lírica quotidiana, amor i desamor, ànima i sentiments; per l'estil, que parteix del pop, la cançó d'autor, el flamenc, el reggae i el mestissatge, i tot s'ho fa seu. Només se m'acut definir-lo com un ventall entre dos noms inimitables: Albert Pla i Rosario Flores. Entre la descarada visió marginal de l'un i el deix i l'alegria visceral de l'altra. Afegint-hi una immensa marca personal que li permet atrevir-se a tocar qualsevol gènere, perquè sempre se'l fa seu. Un monstre. La Bebe m'ha confirmat totes les expectatives. Ara ja no tinc deute pendent. I que consti que quan espero tant, normalment en surto decebut.