L’illa d’Oriol Maspons

“Crec que deuen que­dar pocs pobles a la terra que donin tan poca importància al pas del temps”, va escriure Oriol Mas­pons (Bar­ce­lona, 1928-2013) de l’illa d’Eivissa, la menys cone­guda de l’arxipèlag balear a la pri­mera mei­tat dels anys cin­quanta, quan el fotògraf, que encara tre­ba­llava en una com­pa­nyia d’asse­gu­ran­ces, va viat­jar-hi per pri­mera vegada amb la seva Rollei­flex aca­bada d’estre­nar i va des­co­brir que allò que altres parat­ges medi­ter­ra­nis ofe­rien a l’avi­desa turística de pin­to­resc i anacrònic, aque­lla illa blanca ho tenia d’auten­ti­ci­tat. En el mateix manus­crit inèdit, en cas­tellà, que l’inves­ti­ga­dor Toni Álva­rez de Arana ha res­ca­tat per a l’expo­sició que es pre­senta fins al 3 de setem­bre a Sa Nos­tra Sala del Con­sell d’Eivissa, Mas­pons insis­teix en la des­pre­o­cu­pació pel temps con­subs­tan­cial al caràcter dels eivis­sencs (sem­pre de negre enmig de la blan­cor enllu­er­na­dora de les cases, diu) recor­rent al comen­tari afectuós d’un amic holandès que s’havia esta­blert entre ells i segons el qual “viuen amb cent anys d’endar­re­ri­ment, però d’aquí a poc temps seran cent cin­quanta”. No hi ha manera més ful­mi­nant de reba­tre la supèrbia del progrés: avui som antics, demà ho serem encara més. “Pot­ser pre­ci­sa­ment per això s’hi viu tan bé, a Eivissa”, remata el fotògraf.

Oriol Mas­pons. El pri­mer viatge recons­tru­eix a través d’una setan­tena llarga de foto­gra­fies cedi­des pel fill, Àlex Mas­pons, mol­tes de les quals mai vis­tes, i amb la col·labo­ració del MNAC, dipo­si­tari del seu pro­digiós arxiu, el paper que va tenir Eivissa en la tra­jectòria de Mas­pons, sobre­tot perquè va ser a la tor­nada de l’illa que va deci­dir dedi­car-se pro­fes­si­o­nal­ment a la foto­gra­fia. Pot­ser va ser gràcies a Klaus Kri­e­ger, el pro­pi­e­tari del labo­ra­tori Foto Ibiza (una de les imat­ges el mos­tra davant l’esta­bli­ment, amb l’apa­ra­dor empa­pe­rat de retrats de dones gua­pes), que devia intuir el talent d’aquell jove ama­teur, o a René Petit, el retra­tista de pin-ups que va com­par­tir amb ell la model Moni­que Koller de Cour­te­aux perquè, posant feliç amb el seu biquini tot i la pare­lla poli­cial que té al dar­rere, Mas­pons la con­vertís en la imatge de lliu­re­pen­sa­ment més exul­tant de la nos­tra casta i depri­ment post­guerra. Després vin­dria la deci­siva conei­xença d’Henri Car­tier-Bres­son durant l’estada a París (per medi­ació de René Petit, pre­ci­sa­ment), però Toni Álva­rez de Arana pres­su­posa que és aquí, en aquest viatge pri­me­renc a Eivissa del 1953 o el 1954 (la data exacta no l’ha sabuda pre­ci­sar encara ningú), que Mas­pons va refer­mar-se en una vocació a la qual dedi­ca­ria la resta de la seva vida.

Les foto­gra­fies eivis­sen­ques de l’expo­sició per­ta­nyen a més d’un dels viat­ges que va fer-hi Mas­pons entre els anys cin­quanta i sei­xanta, tot i que algu­nes són més tar­da­nes, de prin­ci­pis dels vui­tanta, quan hi va tor­nar sovint de vacan­ces i per als foto­re­por­tat­ges, ales­ho­res tan pro­vo­ca­dors, de hip­pies, trans­ves­tits i nudis­tes que li encar­re­gava la revista Interviú. Els can­vis són gai­rebé ina­pre­ci­a­bles, excepte que cada vegada hi aga­fen més pro­ta­go­nisme les nits desen­fre­na­des a les dis­co­te­ques Ku, Amne­sia o Pachà, i el més trist: amb el fana­tisme purità impe­rant avui, mol­tes d’aques­tes imat­ges no les vol­dria publi­car ningú. La resta de l’illa sem­bla sumida en una inso­lació intem­po­ral, amb cabres pels car­rers, per­ru­que­ries anun­ci­ant-se en velles maso­ve­ries o bar­ques de pesca car­re­ga­des de turis­tes i fins i tot d’un autobús de línia entra­ves­sat a popa abans que existís el ferri que uni­ria Eivissa i For­men­tera. El comis­sari ha orga­nit­zat el mun­tatge en tres apar­tats que en certa manera cor­res­po­nen a tres temps: la visió pio­nera de l’Eivissa de 1954, amb un interès pel tipisme que es con­cen­tra en la mateixa arqui­tec­tura que ja havia enllu­er­nat els teòrics del GATC­PAC als anys trenta, i en una mirada antro­pològica a les omni­pre­sents dones endo­la­des i a la mai­nada que jugava al car­rer (que mera­ve­llosa i irre­ve­rent con­ti­nua sent la coça al gat del vai­let); la sèrie dedi­cada a la model fran­cesa Moni­que Koller (Álva­rez de Arana ha fet tots els pos­si­bles per loca­lit­zar-la, i no se n’ha sor­tit), en una de les quals, que ser­vi­ria per a la publi­ci­tat de la colònia Lavanda Puig, apa­reix encas­que­tada amb el bar­ret típic eivis­senc, i els repor­tat­ges de peri­o­disme gonzo que va fer entre 1976 i 1980, sovint acom­pa­nyat per Luis Can­tero, enviat per Inter­viu en plena demanda de car­nassa per al des­tape. Pot­ser no tot­hom es podrà per­me­tre el viatge a Eivissa per veure l’expo­sició, però bus­queu les foto­gra­fies per retro­bar l’illa intem­po­ral de Mas­pons.