Un cas únic en la museologia

El cas és una “anomalia absoluta” en la història de la museologia mundial, denunciava ahir l’exconservador del Museu de Lleida Albert Velasco en un debat a la Universitat Catalana d’Estiu en què també hi havia el bisbe de Lleida, Salvador Giménez Valls; el president de la Diputació, Joan Talarn, i l’actual conservadora, Carme Berlabé. Velasco es referia a les 44 obres d’art de Sixena que el desembre del 2017, amb nocturnitat i sense una sentència ferma, es va endur la Guàrdia Civil del seu museu. “Mai un cos policial armat fins a les dents s’havia vist en cap museu del món per a una visita de reclamació i restitució”, etzibava. I l’operació es va repetir el març passat, aquest cop sense tanta parafernàlia policial, amb 111 obres d’art de la Franja, quan encara no hi ha sentència ferma tampoc. Tot plegat acabarà segur al Tribunal d’Estrasburg, coincidien tots ahir.

I això no és tot, perquè està pendent de recurs de cassació una altra sentència que obliga a endur-se les pintures de la sala capitular del MNAC –aquí no hi ha hagut expropiació preventiva–, i alguns municipis d’Osca ja han amenaçat de presentar batalla judicial per emportar-se altres obres que també hi ha al museu lleidatà, en propietat o en dipòsit. “Ara podem explicar l’art de la Franja però amb obres de préstec i no de col·lació, la idiosincràsia del museu ha quedat desballestada”, lamentava ahir Berlabé, que feia una crida a evitar com sigui que s’enduguin les obres “que encara no han marxat però que estan en perill”.

És casual que s’hagin endut 155 obres en total fins ara. Però a vegades les casualitats duen missatge. I aquest no és un cas més de disputa de la propietat d’unes obres d’art. Totes les entitats museològiques de Catalunya s’hi han pronunciat contundentment en contra, per la barrabassada tècnica que significa. Les espanyoles han callat totes. “És un tema molt incòmode a nivell espanyol, però s’hauria agraït que parlessin”, deia Velasco, que recordava que l’únic cop que el cas ha transcendit a la premsa internacional, un parell de mesos després de l’1-O, la interpretació va ser clara: allò era “una escalada en les tensions entre Catalunya i Espanya”.

“És un conflicte polític, i aquesta és la clau del problema; això no es produiria en altres zones de l’Estat”, sostenia ahir Talarn. I és que la cosa no comença amb el procés, segons ell, sinó uns quants segles abans. “L’Estat té un projecte nacional d’arrels castellanes que s’enfronta a altres, i la lluita per desarticular els altres projectes és constant”, concloïa. Talarn lamentava que es vol destruir el record comú i generar conflicte entre terres que són germanes, i catalanes, des de fa més de 800 anys, que són els que tenia la diòcesi de Lleida escapçada als anys noranta del segle XX. “Es tracta de desarticular el que és diferent de tu. Fa temps que volen un estat cohesionat i tancat”, denunciava, comparant el cas amb el blaverisme o amb el que va dir fa uns dies el popular Pablo Casado del català a Mallorca.

A diferència d’anteriors episodis, en tot cas, Lleida compta ara amb la complicitat del seu bisbe, que ahir refermava que està “en la mateixa línia”. Quan es va perdre el judici de primera instància, va reunir tots els òrgans col·legiats del bisbat. I 42 dels 43 presents li van dir que calia continuar el litigi. “El bisbe no pot fer altra cosa que unir-se al sentir del poble de Lleida”, subratllava ahir Giménez, que va reivindicar el bisbe Meseguer, que a principi del segle XX va reunir, per orientació del Vaticà, les obres ara espoliades. També lamentava que s’hagi hagut d’enfrontar al bisbe de Barbastre. “No és normal, s’ha trencat la reputació de l’Església perquè hem de donar imatge de pau”, reconeixia. Això sí, la situació li ha deixat absoluta “desconfiança” en el món judicial, i també li ha sabut greu que els bisbes aragonesos s’aliessin per un manifest, quan ell mai va voler fer el mateix amb les diòcesis catalanes per no crear fronts dins l’Església. Sens dubte, un conflicte que transcendeix, i molt, l’art.