Actrius en rebel·lia
L’autor Pau Miró, la directora Sílvia Munt i Emma Vilarasau parlen “de gènere”, més que de generacions, en l’obra ‘Eva contra Eva’, versió lliure de ‘Tot sobre Eva’
“Cordeu-vos el cinturó, que venen turbulències”, deia Bette Davis a Tot sobre Eva, una frase citada sovint en les antologies dels millors diàlegs del cinema. Tot i que l’avís no apareix a Eva contra Eva, una adaptació lliure de la pel·lícula que ha escrit Pau Miró per al teatre, la frase s’adiu molt bé amb l’accidentada trajectòria d’aquest espectacle: es va arribar a representar en 11 ocasions, vuit abans d’esclatar la pandèmia i tres entremig de dues onades, abans d’estrenar-se definitivament, un any i mig més tard del previst. A partir del 2 de setembre, ara sí, farà temporada al Teatre Goya de Barcelona.
Eva contra Eva té com a punt de partida el clàssic de Hollywood Tot sobre Eva, escrit i dirigit el 1950 per Joseph L. Mankiewicz. Germà de Herman, el guionista de Ciutadà Kane que protagonitza Mank, Joseph va seduir el món (sis Oscars inclosos) amb una història centrada en la rivalitat entre una gran dama del teatre novaiorquès (Bette Davis) i una jove trepa que vol escalar en aquest món (Anne Baxter). Només un crític perspicaç és capaç d’endevinar què s’amaga rere la dolça aparença de la jove actriu.
Josep Domènech, director de produccions de Bitò, va encarregar una obra basada en aquesta pel·lícula a Pau Miró, que ja va mirar cap al cinema amb Dogville: un poble qualsevol (2019), dirigida també per Sílvia Munt. El dramaturg, que té obres traduïdes i estrenades en diversos països europeus i americans, ha escrit una obra “absolutament lliure, una versió d’autor”, com diu Jordi Domènech, “inspirada en la pel·lícula, però en la qual em sento molt reconegut”. Pau Miró ha creat una peça nova amb els personatges principals del film: l’actriu veterana i la jove i ambiciosa (que en l’obra es diuen totes dues Eva, d’aquí el títol), interpretades per Emma Vilarasau i Nausicaa Bonnín; el guionista i el director, que es fusionen en un únic personatge (Àlex Casanovas); el crític (Andreu Benito), i l’assistenta, transformada en una representant (Míriam Alamany).
Pau Miró va explicar ahir al Teatre Goya, en la roda de premsa de presentació de l’espectacle, que l’obra s’ambienta en l’actualitat i fa “unes picades d’ullet” a altres referents: “Parlem de temes generacionals com per exemple La gavina, de Txékhov; Noche de estreno, de John Cassavetes; El crepúsculo de los dioses (Sunset boulevard), o fins i tot una mica de Lynch.” Tots aquests són autors i obres que “han parlat sobre aquest ofici”, però Pau Miró, Sílvia Munt i Emma Vilarasau no volien centrar-se només en aquest tema: “Volíem fer servir el teatre per parlar de la vida –diu Miró–. Crec que parlem de coses molt reconeixibles: la vulnerabilitat, la capacitat de superar els problemes i d’enfrontar-se als propis fantasmes...” El dramaturg estableix aquesta diferència principal: “Si la pel·lícula es basa en un problema generacional entre una actriu i una altra, jo, escoltant molt l’Emma i la Sílvia, he vist que el problema que proposem en la peça no és tant generacional com de gènere. És un home que escriu històries sobre dones, i les dones es rebel·len.”
“Si alguna cosa ha passat bona, en els 70 anys que han passat des que es va estrenar la pel·lícula, és que la dona ha fet uns passos considerables”, reflexiona Sílvia Munt. “Abans era normal que es pegués una bufetada a l’actriu, o que el personatge femení fos sovint dolent. Aquestes visions tan viciades, aquests clixés, s’han de trencar, i intentar veure on és la veritat, les veritats. I això és el que intentem amb Eva contra Eva, sempre amb humor. Les veritats són potents, però també són fràgils i doloroses.”
Joc de miralls
Sílvia Munt destaca sobre la posada en escena d’aquesta obra: “Hem volgut plantejar totes les mirades que hi ha a partir d’un personatge.” “La vida és un joc de miralls: com et veus tu en el mirall és molt diferent de com et veuen els altres, el públic o el company, i tot plegat crea un calidoscòpic caòtic embriagador que forma la personalitat.” Tot això crea “una vulnerabilitat constant, perquè una cosa és el que ets; una altra, el que volen que siguis; una altra, el que voldries ser, i tot això crea una confusió constant que s’agreuja en les històries sobre dones escrites per homes”.
Emma Vilarasau descriu la seva Eva com un personatge “infinitament fràgil, però amb una màscara de fortalesa per l’ambient en què viu i la professió que té”. Primer va dubtar: “Parlar d’aquesta feina, què importa? Altres problemes tenim.” Però reconeix que Miró “no només parla de l’ofici, que també ho fa, sinó que va molt més enllà”. I reflexiona: “Com és possible que, en la pel·lícula del Mankiewicz, una dona que vol arribar a algun lloc sigui la dolenta. Tots estem posats en una teranyina que és molt difícil de rebentar, i una noia jove té tot el dret d’arribar a algun lloc, i fa el que pot. I no és la dolenta. Tampoc ho és l’actriu gran per no voler marxar.” I aprofundeix en un tema que ja ha apuntat la Sílvia: “L’obra parla de com la mirada dels altres acaba sent el 50% del que tu ets, i com es pot trencar aquesta mirada. Parla de moltes coses amb una ironia i un sentit de l’humor molt propis.”
Jordi González (vicepresident d’art i continguts de Focus), Josep Domènech (director de produccions de Bitò) i Àlex Casanovas (actor del muntatge) parlen amb optimisme de la temporada que comença i de la importància de recuperar l’activitat teatral amb estrenes potents com aquesta, que s’estrena el 2 de setembre al Teatre Goya amb un 70% d’aforament.
