El repte d’evocar les derrotes

Molt sap el periodista Andreu Claret sobre el final de la República perquè ell mateix n’ha estat una conseqüència. Nascut a Acs (França, 1946) en una família de republicans exiliats, Claret ha interioritzat i ara novel·la part de la seva mateixa història a La caiguda de Barcelona (Columna), la seva nova novel·la. Personatges històrics de gran rellevància com ara Companys –amic del seu pare i que Claret situa de víctima, “abandonat pels seus”–, Pi Sunyer, Aguirre, Miravitlles o Azaña s’alternen amb anònims membres de la Lleva del Biberó o els intrigants agents del SIM, que van ser un dels terrors interiors de la República. Claret basteix una trama àgil, dialogada i diàfana.

L’exèrcit franquista està a punt de creuar el Llobregat i milers de refugiats marxen cap a França. Entre ells Lluís Companys, que fuig, criticat per molts i abandonat pels seus. L’acompanya Manel Plandiure, un boxejador que li fa d’escorta i que es veu obligat a deixar a Barcelona l’Agnieszka, la seva amant, una prostituta polonesa. Quan els alemanys detenen Companys i l’entreguen a Franco, el Manel torna a Catalunya amb la intenció d’alliberar-lo. No ho aconseguirà, però venjarà la seva mort. 1939. La caiguda de Barcelona és una novel·la sobre la tragèdia col·lectiva de l’exili, sobre el drama d’aquells a qui la guerra va estroncar la vida i la felicitat i sobre els que no van defallir. Moltes històries hem sentit sobre el final de Companys, uns a favor, però també molts en contra des de les files on va militar. Claret l’utilitza sense prendre partit o dramatitzar dins un relat en tercera persona, on l’omnisciència narrativa ens dona llibertat per valorar, tot i que Claret també ens situa en la complexitat de la situació: “La tragèdia s’ha abatut sobre la família Companys. Fa pocs dies que en Camil, el germà petit, es va llançar a la via del tren des d’un pont de Montpeller... El seu suïcidi ha deixat consternada una comunitat catalana delmada, on molts han vist en aquell gest el símbol d’una tragèdia col·lectiva.”

Andreu Claret utilitza un estil de crònica, on la part històrica es trena amb la ficció, on Companys va creixent amb el rerefons d’un país exhaust, que només espera que s’acabi tot: “Hi torno, al tema de la guerra, després de dues novel·les. L’àvia va haver de llençar la coberteria quan anaven caminant cap a la frontera, excepte una cullereta de plata, que cada dia es posava per dinar. El repte era evocar la derrota.” Una obra sobre la tragèdia col·lectiva, “però sobretot sobre els que no van defallir. El drama de Companys humanitzat és una metàfora del desastre de la República.”