Brilla la pluja

El flamenc contemporani s'expressa per vies molt diverses, però sovint la gràcia és reconèixer els girs cap als orígens que el vinculen a la tradició. Amb Eva Yerbabuena, malgrat el seu pas per la companyia de Pina Bausch o els nombrosos contactes amb el teatre i corrents de dansa molt diversos, els orígens són dins seu, en les entranyes del seu cos menut que pren de la terra una energia brutal i la transforma en ondulacions de malucs i trencaments de braços com ningú altre.

La seva darrera creació és Lluvia, un retrat de melancolia amb el qual la coreògrafa i bailaora granadina ha transformat l'escenari del Teatre Grec en una plaça de poble amb una gran porta de fusta al centre sobre la qual penja un número dos. El mur de maons que l'aguanta, en realitat un tul, en il·luminar-se deixa veure els músics allà amagats, enmig de bodegons d'objectes familiars i onírics, imatges de records passats. Però més enllà de tota tristesa, es tracta d'un espectacle mesurat en els ritmes i encadenaments dels pals, un equilibri perfecte que desemboca en una soleá amb bata de cua negra i mantón vermell que fa les delícies dels més exigents. Aquí és on passat i futur es donen la mà, amb un vestuari que sembla prolongació de la seva pròpia pell per la facilitat amb què el domina.

Part de l'equilibri de Lluvia es recolza en els quatre ballarins del cos de ball –amb un rigor coreogràfic no mancat de gràcia individual– i en els tres cantaores i músics capitanejats per Paco Jarana i el trémulo de la seva guitarra: partícules brillants que cauen damunt l'escenari com pluja fina. Lluent de suor, Eva Yerbabuena marxa descalça entre el pati de butaques, posseïda encara pel seu geni, i arrossegant el públic fins a fer-lo aixecar.