Brilla la pluja

El fla­menc con­tem­po­rani s'expressa per vies molt diver­ses, però sovint la gràcia és reconèixer els girs cap als orígens que el vin­cu­len a la tra­dició. Amb Eva Yer­ba­bu­ena, mal­grat el seu pas per la com­pa­nyia de Pina Bausch o els nom­bro­sos con­tac­tes amb el tea­tre i cor­rents de dansa molt diver­sos, els orígens són dins seu, en les entra­nyes del seu cos menut que pren de la terra una ener­gia bru­tal i la trans­forma en ondu­la­ci­ons de malucs i tren­ca­ments de braços com ningú altre.

La seva dar­rera cre­ació és Llu­via, un retrat de melan­co­lia amb el qual la coreògrafa i bai­la­ora gra­na­dina ha trans­for­mat l'esce­nari del Tea­tre Grec en una plaça de poble amb una gran porta de fusta al cen­tre sobre la qual penja un número dos. El mur de maons que l'aguanta, en rea­li­tat un tul, en il·lumi­nar-se deixa veure els músics allà ama­gats, enmig de bode­gons d'objec­tes fami­li­ars i onírics, imat­ges de records pas­sats. Però més enllà de tota tris­tesa, es tracta d'un espec­ta­cle mesu­rat en els rit­mes i enca­de­na­ments dels pals, un equi­li­bri per­fecte que desem­boca en una soleá amb bata de cua negra i mantón ver­mell que fa les delícies dels més exi­gents. Aquí és on pas­sat i futur es donen la mà, amb un ves­tu­ari que sem­bla pro­lon­gació de la seva pròpia pell per la faci­li­tat amb què el domina.

Part de l'equi­li­bri de Llu­via es recolza en els qua­tre balla­rins del cos de ball –amb un rigor core­ogràfic no man­cat de gràcia indi­vi­dual– i en els tres can­ta­o­res i músics capi­ta­ne­jats per Paco Jarana i el trémulo de la seva gui­tarra: partícules bri­llants que cauen damunt l'esce­nari com pluja fina. Llu­ent de suor, Eva Yer­ba­bu­ena marxa des­calça entre el pati de buta­ques, posseïda encara pel seu geni, i arros­se­gant el públic fins a fer-lo aixe­car.