“Amb les derrotes no ens hi hauríem de rebolcar”

Sí, perquè, amb la vida en família, la concentració no és tan fàcil de trobar. Entre les moltes coses que explica en Sisa sobre les diferents etapes de la vida, n’hi ha una que diu que, en créixer, cal experimentar; quan tens al voltant de 40 anys, deixes una mica de banda l’espiritualitat i la connexió amb la teva línia més profunda perquè estàs lluitant per trobar la teva posició en la vida i estàs concentrat a resoldre altres qüestions; i que, després, ja arriba l’etapa de l’experiència i la maduresa. Aquest disc ha significat per a mi un retrobament amb la meva bèstia, he reconnectat amb la meva vertebració primera.

Les coses, encara que siguin profundes, s’han de poder dir d’una manera lleugera. En això m’hi he esforçat molt, aquesta vegada, i crec que, finalment, he arribat a un punt que feia anys que buscava: seguir calant fons... però que no ho sembli, una cosa de la qual Sisa i Pau Riba, per cert, en saben molt. Venim d’uns temps de pandèmia en què hem passat dificultats i estem cansats, i jo, ara, necessitava fer un disc que m’arranqués un somriure. És un disc sense bateria però és el disc, no obstant això, en què les dinàmiques de tempo són més altes. Volia que tot fluís amb rapidesa i ensenyar allò que és bàsic sense renunciar a la poètica i la profunditat.

La primera cançó, que és la que dona nom al disc, està inspirada en un fragment de l’Antic Testament que diu que cada cos sota el sol té el seu temps i el seu moment. Un temps per plorar, un temps per estimar, un temps per odiar... Vaig veure que ho havien cantat els Byrds, també. Vaig voler anar a l’arrel, simplificar-ho com si fos un conte infantil, i explicar com les persones podem anar amb totes les flors i les coses boniques pel bosc repartint somriures i il·lusions i, en acabat, passar-hi nosaltres mateixos a darrere i trinxar-ho tot.

Totalment. M’interessa la idea, també, que, en la gent antiga, per exemple, la primavera era sempre la mateixa. Era una cosa que cada any es repetia i que, quan arribava, era igual que l’any passat. Aquesta concepció lineal del temps i aquesta idea de progrés, però, és una cosa relativament moderna. En les societats ancestrals no es percebia el temps d’aquesta manera. I quan veus que no té perquè haver-hi un principi i un final, que no tot té perquè tenir un objectiu, sinó que es tracta de viure i reviure les estacions, les alegries es gaudeixen de manera més serena, i les derrotes no són tan dramàtiques, sinó que formen part del camí.

Bé, a la nostra nació, que és com a mínim el triple de gran del que creiem, no li és fàcil sobreviure, en la situació de colonització i ocupació que vivim, així que demanar a l’ànima catalana que sigui serena sé que és demanar-li molt.

Sí, és clar, tots hi caiem, en el desànim, però jo soc optimista per natura i ho soc pensant, d’entrada, que tot és un desastre. La qüestió, més aviat, és què fem nosaltres davant d’aquest desastre. La part que hi podem posar nosaltres, quina és? Perquè això de queixar-se i dir que això és un desastre ho pot fer qualsevol! No dic que no hi hagi d’haver moments per al desànim, però el que és important és no rebolcar-s’hi quan les coses van malament. I això, en aquest país, es fa molt. Les victòries cal celebrar-les d’una manera serena, no pas pensant que hem passat la mà per la cara a ningú o que hem desfet un greuge antic que no saps gaire d’on ve. I les derrotes, també. S’han d’assumir, patir i plorar, però no ens hi hauríem de rebolcar. En aquest país, doncs, falta serenor.

Se’m relaciona més amb en Sisa o en Pau Riba, però en Pi de la Serra, com a artista i persona, sobretot arran dels dos anys que vaig viure a Barcelona i, junt amb l’Amadeu Casas, anàvem cada dimarts a casa seva a la plaça Sant Jaume per parlar i tocar, ha estat una persona molt important per a mi. Hem viscut experiències i anècdotes de tot tipus. En una calçotada a Valls, per exemple, em va fer una broma: canviar-me, sense que jo me n’adonés, l’afinació de la guitarra i, amb tothom davant, dir-me: “Roger, toca aquella cançó que m’agrada tant!” I, és clar, tot i que l’afinació que m’havia posat tenia lògica, la guitarra no em responia. Vaig veure, però, que tenia gràcia i, jugant-hi, va sortir Sota l’om de Les cançons tel·lúriques (2008), que és una de les cançons de les quals més orgullós estic d’haver fet.