Cinema

Raphael

Cantant

“És més comercial el desamor que l’amor”

Quan hi ha un gran baladista, troba el seu espai. El públic sempre fa lloc a les coses bones

En plena gira de cele­bració dels 60 anys que fa que és can­tant, que l’11 de desem­bre pas­sarà pel Palau Sant Jordi de Bar­ce­lona, Miguel Rafael Mar­tos Sánchez, cone­gut artísti­ca­ment com a Rap­hael (Lina­res, Jaén, 1943), ha pas­sat pel Fes­ti­val de Sant Sebastià per pre­sen­tar la docusèrie de qua­tre epi­so­dis d’una hora Rap­ha­e­lismo. Ser el pri­mer can­tant espa­nyol a tri­om­far a l’Amèrica Lla­tina, així com un dels pri­mers artis­tes occi­den­tals a actuar a Mos­cou, i gua­nyar un Disc d’Urani el 1982 pels 50 mili­ons de còpies venu­des del reco­pi­la­tori Rap­hael, ayer, hoy y siem­pre són alguns dels mèrits del can­tant que repassa aquesta sèrie, que Movis­tar+ estre­narà el 2022. Feta en col·labo­ració amb Rap­hael i la família, inclou molt mate­rial d’arxiu inèdit.

En el segon epi­sodi de la docusèrie es declara un gran fan d’Édith Piaf. Què tenia aquesta dona que li agra­dava tant?
Una per­so­na­li­tat bes­tial i una manera de sen­tir tre­menda. Havia de ser tan infeliç i al mateix temps tan feliç, que era insu­pe­ra­ble quan can­tava. Poder can­tar d’aquesta manera tan rotunda és enve­ja­ble.
Per ser un gran artista és millor ser infeliç, com Édith Piaf?
Doncs... Bona pre­gunta, eh? Pot­ser la situ­ació ideal és ser una mica feliç i una mica infeliç. Quan no ets feliç, et sur­ten les coses més fàcil­ment. Però és molt dolorós ser infeliç, encara que sigui més fàcil can­tar. Em que­da­ria a mit­ges, sent un dia molt feliç i un altre no tant.
La majo­ria de cançons, i no parlo només de les seves, par­len sobre­tot de desa­mor...
Sí, s’ha de reconèixer que és més comer­cial el desa­mor que l’amor.
En la sèrie es diu que les cançons que sonen als kara­okes i a les revet­lles dels pobles són les que veri­ta­ble­ment tri­om­fen. Hi està d’acord?
Total­ment d’acord.
Li ha pas­sat alguna vegada que hagi anat a un kara­oke o a un poble i hagi sen­tit algú inten­tant can­tar una cançó seva?
A un kara­oke, no hi he anat, però he pas­se­jat mol­tes vega­des per pla­ces de pobles i n’estic fins al cap­da­munt, de sen­tir Escándalo, Mi gran noche... [Riu]
Parla dels ner­vis que va sen­tir el 1966, quan va can­tar a Euro­visió. Els ner­vis sem­pre poden aflo­rar o se superen amb el pas del temps?
Jo ho vaig superar, però vaig tri­gar molt temps. Em van pas­sar després del tras­plan­ta­ment, uns vint anys després.
Fins a quin punt va ser impor­tant per a la seva car­rera inter­na­ci­o­nal, aque­lla actu­ació?
Va ser clau. Va ser, segons es va dir a Europa, una injustícia tal que em va bene­fi­ciar moltíssim el fet de no gua­nyar. Em vaig con­ver­tir en la gran víctima. I va ser molt agra­da­ble lle­gir-ho a tota la premsa euro­pea i veure que el públic em feia cos­tat. No puc dir que me n’alegrés, però no va ser tan greu.
Veure tota la seva tra­jectòria en aquesta docusèrie és una allau d’emo­ci­ons per a vostè o hi ha prou distància?
Depèn del moment de la meva vida. Hi ha coses que he pogut dige­rir de manera més lleu­gera, diguem-ho així, i en puc par­lar amb més nor­ma­li­tat, i d’altres que han que­dat dins meu molt pro­fun­da­ment i no les puc dei­xar anar. El que sí que puc dir és que he estat molt sin­cer par­lant, tal com ho estic sent ara.
Hi ha molts can­tants que par­len de vostè amb admi­ració en la sèrie: Alaska, Víctor Manuel, Bun­bury... Se sent com algú que va obrir camins i com una influència per a les gene­ra­ci­ons que han vin­gut després?
Jo no sé si és tan impor­tant el que he fet o no, però sí que puc pre­su­mir de tenir uns com­panys mera­ve­llo­sos, tots. Amb mi, la pro­fessió ha estat sem­pre mera­ve­llosa, des que era un noiet m’han trac­tat d’una manera espe­cial, amb mol­tes ganes d’aju­dar-me i d’esti­mar-me, perquè els meus com­panys m’esti­men, m’apre­cien molt.
Reco­nei­xerà, però, com s’explica en la sèrie, que va ser el pri­mer can­tant espa­nyol que va tri­om­far a l’Amèrica Lla­tina, un pio­ner seguit per altres can­tants...
Sí, ho reco­nec, però és que em va tocar a mi. Fins lla­vors no havíem anat cap allà, però hi vam començar a anar. Després hi van anar tots: Camilo, Nino, Ana Belén, Víctor Manuel... En fi, tots, i hi van tenir un gran èxit també, el que passa és que jo vaig ser el pri­mer. La sor­presa va ser meva.
Sorprèn la quan­ti­tat d’imat­ges que sur­ten en la docusèrie. És com si sem­pre tingués una càmera fil­mant-lo...
No, per Déu! T’expli­caré un petit secret del que ha pas­sat: m’he tro­bat, sobre­tot de la meva època a Miami amb els fills molt petits, amb una gran quan­ti­tat de mate­rial... Al meu fill gran, quan tenia entre 6 i 9 anys, li va aga­far per la foto­gra­fia i per fil­mar la família, i de cop m’he tro­bat amb aquesta mina. Em moro de riure amb les coses que fèiem, i crec que serà una gran sor­presa per al públic veure la vida íntima de la meva família.
També es diu en la sèrie que conèixer la seva dona, Nata­lia Figue­roa, ha estat el seu èxit més gran. És seva, la frase, o del guio­nista?
És meva! El meu gran èxit és Nata­lia Figue­roa i els meus tres millors con­certs són els meus tres fills.
Té una obra extensíssima, amb molts dis­cos i cançons. És també un obrer, com el seu pare, un tre­ba­lla­dor incan­sa­ble, a més d’artista?
Una mica, sí. Bas­tant, perquè em podria alli­be­rar de mol­tes coses i no ho faig pel meu gust pel tre­ball. Soc una mica maso­quista...
Com el seu pare, que no volia parar de tre­ba­llar de paleta.
Exac­ta­ment! El que passa és que això meu és més fàcil; la seva feina era més peri­llosa.
Com veu la música avui dia? No hi troba a fal­tar més espai per als bala­dis­tes com vostè i altres com­panys de gene­ració?
Quan hi ha un gran bala­dista, el troba, l’espai. El públic sem­pre fa lloc a les coses bones. Jo con­si­dero que qual­se­vol pro­fes­si­o­nal que es fa una car­rera digna de menció, és perquè el públic ho ha vol­gut així i s’ho mereix.
Inter­net i la revo­lució digi­tal sem­bla que han poten­ciat la música en directe com una manera d’obte­nir ingres­sos. Li sem­bla bo, en aquest sen­tit?
El que em sem­bla bo és que l’artista canti en per­sona. L’engany i la falta de ver­go­nya més gran és el play­back; em sem­bla una presa de pèl molt gran. L’artista ha d’actuar sem­pre en directe quan puja a un esce­nari.
Aquest estiu ha ofert un gran con­cert al Fes­ti­val de Cap Roig. Com és la seva relació amb el públic català?
Mera­ve­llosa, però no ve d’ara. La meva relació amb el públic català ve d’un con­cert que vaig fer a la plaça del Sol, a les fes­tes de Gràcia. Devia ser l’any 1964; ja hi va actuar Ser­rat. Vaig tenir l’honor de com­par­tir car­tell amb Ser­rat, Pi de la Serra, Ovidi Mont­llor i Mary Sant­pere, que era una gran amiga meva.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.