La Planeta acull la frustració d’una generació inquisitiva
‘Que s’acabi el món és culpa meva’, de l’Associació La Intempèrie, s’estrena dissabte i se’n farà una sessió diumenge
En un punt del seu manifest, l’Associació La Intempèrie admet que no són originals: “La nostra generació ja no espera Godot. Ens adherim al diàleg de creadors i creadores que busquen una esquerda de vida en aquest horitzó de desànim i incertesa.” I és amb aquesta incertesa, sumada a la por, els dubtes i el sentiment de pèrdua agreujades per una pandèmia que ha capgirat les nostres vides, que les tres dramaturgues –Èlia Borràs, Berta Camps i Eva Ferré– han pastat Que s’acabi el món és culpa meva, l’obra que presenten dissabte (20 h) i diumenge a La Planeta (18 h, sessió en què queden ja poques entrades).
Prenent el teatre com a eina per indagar en les pròpies inquietuds, l’obra, com detalla Èlia Borràs, desplega moltes preguntes i poques respostes. “Som una generació amb un futur difícil de projectar i així ho escenifiquem, a través d’un món que està abocat a un col·lapse imminent i del qual només en traiem una cosa: l’esperança.” Una esperança que, com ja ens avança, la trobem a l’entorn més immediat: les amigues, el col·lectiu. Per això les protagonistes són Vicky (Berta Camps) i Marina (Eva Ferré), dos personatges contraposats –una és més combativa i l’altra és més resignada– que davant la urgència que el món s’acaba improvisen la manera d’habitar aquest temps de descompte, encadenant jocs i reflexions mentre cerquen respostes. “És un retrat generacional d’una generació jove amb molt poques perspectives de futur, joventut que mira endavant i ho veu tot molt complicat socialment, laboralment i econòmicament”, descriu Borràs, tot i que assegura que “tant parlem d’Instagram com de Thelma & Louise, així que altres generacions s’hi poden sentir interpel·lades”. Que s’acabi el món és culpa meva farà gira i el 20 de novembre es podrà veure a Celrà.