Llibres

SUSANNA ÀLVAREZ RODOLÉS

Filòloga

“Triadú volia encomanar el gust per la lectura”

Era un home de pedra picada, sense fissures, que va contribuir enormement perquè el català no quedés reduït a les cendres
Després de treballar se n’anava allà on fos a fer una conferència, a participar en un col·loqui, a fer de jurat d’un premi...

Quan encara s’està cele­brant l’any dedi­cat al peda­gog i crític lite­rari Joan Triadú i Font (Ribes de Fre­ser, 1921 - Bar­ce­lona, 2010), s’ha publi­cat, entre altres lli­bres sobre qui durant molts anys va col·labo­rar amb aquest diari, Joan Triadú, en con­versa. Qua­ranta-vuit entre­vis­tes a l’intel·lec­tual i home d’acció, un recull de con­ver­ses publi­ca­des per Eumo Edi­to­rial i selec­ci­o­na­des i edi­ta­des per la filòloga Susanna Àlva­rez i Rodolés.

Quan va conèixer Joan Triadú?
L’any 1991, quan la Fun­dació Jaume I –actu­al­ment Fun­dació Caru­lla– em va encar­re­gar que tingués cura de la seva bibli­o­gra­fia, que apa­rei­xe­ria publi­cada al lli­bre d’Agustí Pons Joan Triadú, l’impuls obs­ti­nat, el 1992.
Ales­ho­res ja el conei­xia de referències, ja ‘el seguia’?
La veri­tat és que no. Havia estu­diat filo­lo­gia cata­lana a la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona i algun pro­fes­sor havia fet referència a les seves crítiques, però sense fer-me des­per­tar cap interès espe­cial. Ni el seguia ni el lle­gia.
Quina va ser la pri­mera impressió per­so­nal? Feia l’efecte de ser un home seriós i d’anar per feina, però tenia una ves­sant irònica, també...
Lla­vors vam interac­tuar molt poc. Ell encara tre­ba­llava i es man­te­nia actiu. Amb qui vaig tenir més con­tacte va ser amb la seva esposa, la senyora Pilar Vila-Aba­dal, ja que molta docu­men­tació la vaig con­sul­tar a casa seva i hi anava tot sovint, durant el procés de com­pi­lació de totes les referències bibli­ogràfiques.
I un cop el va anar conei­xent, amb el pas dels anys, com el va veure? És a dir, defi­neixi Joan Triadú...
Era un home molt ama­ble i res­pectuós, amb una gran capa­ci­tat d’orga­nit­zar la feina que tenia entre mans. Sen­tia passió per tot allò que feia i s’hi entre­gava, de cap i de cor. Real­ment el vaig conèixer i trac­tar més enda­vant, a par­tir de l’any 2002, quan em va tru­car per si podia endreçar docu­men­tació diversa que havia anat guar­dant a casa seva. Però hi havia un altre motiu: ell volia seguir anant “a les esco­les” –la Thau de Bar­ce­lona i la Thau de Sant Cugat– un dia a la set­mana i no volia que la seva esposa es quedés sola a casa, per donar-li con­versa, no pas per tenir-ne cura. Tots dos van creure que jo podia fer les dues fei­nes. I així va ser... Fins que va morir, el 2010.
Com el veu, com a peda­gog?
Està con­si­de­rat com un gran peda­gog, però he de dir que no en soc cap espe­ci­a­lista. Amb el pas del temps he pogut conèixer més de prop aquesta faceta, sobre­tot a par­tir de col·labo­rar amb ell en la con­fecció del lli­bre Tex­tos i pre­tex­tos de peda­go­gia: 1938-2008 (Eumo, 2009). També quan vam estar pre­pa­rant l’expo­sició Lle­gir com viure. Home­natge a Joan Triadú (1921-2010) i quan vaig col·labo­rar –com a docu­men­ta­lista– amb la Teresa Triadú en la pre­pa­ració de l’expo­sició pedagògica dedi­cada al seu pare, …a dins de classe soc feliç, que ara és una de les expo­si­ci­ons recu­pe­ra­des per a l’Any Joan Triadú.
I com a defen­sor de la llen­gua cata­lana?
Era un home de pedra picada, sense fis­su­res, que amb les seves acci­ons va con­tri­buir enor­me­ment perquè el català no quedés reduït a les cen­dres. Una línia d’acció que es marca des de la seva ado­lescència –només cal lle­gir Dies de memòria 1938-1940: diari d’un mes­tre ado­les­cent (Proa, 2001)– i que con­ti­nuarà tota la seva vida. Com ja dic a la intro­ducció del lli­bre d’entre­vis­tes, l’ense­nya­ment del català i la for­mació del pro­fes­so­rat, sota la seva batuta i dins de l’encaix d’Òmnium Cul­tu­ral, van ser un dels pilars de la seva feina.
I, final­ment, com a crític lite­rari?
El pri­mer que cal dir és que les seves crítiques hau­rien de ser con­si­de­ra­des un refe­rent, i no és així, en l’àmbit acadèmic. Jo conec les crítiques de Joan Triadú perquè soc lec­tora de l’Avui. Quan tens accés a totes les crítiques que ha escrit, a tots els lli­bres que ha lle­git, dius: “Valga’m Déu, quina fei­nada que va fer aquest home en el seu moment!”
No se’l té de refe­rent, però...
Penso que no, i no tinc una expli­cació clara del motiu. Hau­ria de ser un refe­rent com a crític lite­rari que posa en con­text una obra, i no només en el nos­tre petit món, també en relació amb la lite­ra­tura uni­ver­sal. I, a més, fer-ho des de l’apas­si­o­na­ment d’una per­sona lec­tora. Ell volia enco­ma­nar el gust per la lec­tura. Aquesta és la idea que tra­vessa tota la seva obra crítica. Com a lec­tors, actu­al­ment ens fal­ten pres­crip­tors seri­o­sos.
I això que ell anava a la seva...
Sí, era un ani­mal inde­pen­dent, que cada cop costa més de tro­bar perquè no es gua­nyava el pa ni com a escrip­tor ni com a crític, ni des de l’acadèmia. I això, que està molt bé, alhora li va aca­bar sent des­fa­vo­ra­ble.
Quina feina va fer per a ell?
A casa seva havia con­ser­vat un munt de papers, cor­res­pondència, retalls de premsa, etcètera. Vaig anar endreçant-los i final­ment es van inte­grar a l’Arxiu Naci­o­nal de Cata­lu­nya [ANC]. Més enda­vant, quan els seus dits ja no l’obeïen a l’hora de picar els arti­cles a la seva Oli­vetti, vaig començar a intro­duir a l’ordi­na­dor els tex­tos que ell escri­via a mà.
Era una feina d’arxivística... Tot i això, la va influir o enri­quir, reme­nar els papers de Joan Triadú?
Bé, era posar ordre a un munt de papers que esta­ven desats a dife­rents llocs de la casa. La feina d’arxiu es va fer poste­ri­or­ment a l’ANC, on jo també vaig col·labo­rar en la dar­rera etapa de l’orga­nit­zació del Fons Joan Triadú i Font. No sabria dir si em va influir o enri­quir, però quan tenia a les mans car­tes d’escrip­tors com ara Mercè Rodo­reda, Pere Cal­ders, Sal­va­dor Espriu, Ramon Folch i Cama­rasa, Josep Palau i Fabre..., he de con­fes­sar que m’hi entre­te­nia una mica. Pen­sava que era un mate­rial molt interes­sant. De fet, vam arri­bar a publi­car, jun­ta­ment amb Mont­ser­rat Bacardí, dos volums de la cor­res­pondència amb Pere Cal­ders: Esti­mat amic. Car­tes-Tex­tos (2009) i La maleta extra­vi­ada (2014), tots dos a Publi­ca­ci­ons de l’Aba­dia de Mont­ser­rat.
Ho guar­dava tot?
Va guar­dar mol­tes coses, però tam­poc no era gaire sis­temàtic. A més, també havia hagut d’ama­gar docu­men­tació sen­si­ble en alguns moments de la seva vida i després apa­rei­xia sense que recordés que ho havia desat. I, per exem­ple, no va ser gaire curós a l’hora de guar­dar còpies de les seves car­tes, les que escri­via a màquina. D’algu­nes sí que en tenia la còpia en paper carbó...
Què la va sor­pren­dre més, de la seva manera de fer?
La seva capa­ci­tat de tre­ball i d’orga­nit­zació. Durant molts anys de la seva vida –jo vaig reco­llir dades des del 1945 fins al 2009–, quan aca­bava la seva jor­nada labo­ral, Triadú se n’anava allà on fos a fer una con­ferència, a par­ti­ci­par en un col·loqui, a fer un par­la­ment per la con­cessió d’un premi lite­rari on havia fet de jurat...
Un home generós, és evi­dent... Tor­nant a les seves col·labo­ra­ci­ons, vostè també el va aju­dar en l’edició d’altres lli­bres.
Vam començar a tre­ba­llar amb Tex­tos i pre­tex­tos després que aca­bes­sin les pre­sen­ta­ci­ons de les Memòries d’un segle d’or (Proa, 2008), i es podrien con­si­de­rar les seves memòries pedagògiques, amb un repàs i una revisió actu­a­lit­zada de dife­rents aspec­tes pedagògics que ell con­si­de­rava fona­men­tals. Aten­ta­ment. Lec­tu­res crítiques (Proa, 2011) té un recor­re­gut més llarg... i difi­cultós. És un lli­bre pen­sat i orga­nit­zat total­ment per Joan Triadú, una tria per­so­nal –com ja n’havia fet d’altres– d’arti­cles publi­cats a l’Avui entre el 1999 i el 2007. Triadú va por­tar el lli­bre al seu edi­tor –Isi­dor Cònsul–, però aquest lla­vors va insis­tir-li que escrivís les memòries i Triadú, final­ment, ho va accep­tar. Després de la seva mort es van moure els fils perquè aquest dar­rer recull d’arti­cles veiés la llum.
Par­lem del recull d’entre­vis­tes que acaba de publi­car a Eumo, ‘Joan Triadú, en con­versa’. D’on neix, el pro­jecte?
És un encàrrec que em van fer des de la Ins­ti­tució Cul­tu­ral del CIC. La pri­mera pro­posta va ser mirar de donar sor­tida a la ingent cor­res­pondència que forma part del Fons Joan Triadú i Font de l’Arxiu Naci­o­nal de Cata­lu­nya. Men­tre hi feia una ullada, vaig recor­dar també que Triadú con­ser­vava retalls d’entre­vis­tes que havia con­ce­dit al llarg del temps. Vaig pen­sar que era una bona idea i la vaig expo­sar. Va ser accep­tada i em vaig posar a la feina.
Com va fer la tria de 104 entre­vis­tes fins a dei­xar-ne ‘només’ 48?
Com ja explico a la brevíssima intro­ducció, amb aquesta tria he inten­tat mos­trar les seves tres línies d’acció: escrip­tor i crític lite­rari, peda­gog i acti­vista cul­tu­ral, a més de donar veu a dife­rents tipus de mit­jans (gene­ra­lis­tes, específics, de tiratge naci­o­nal i local...) i, final­ment, ofe­rir una mos­tra de les diver­ses veus periodísti­ques que es van acos­tar a la figura de Joan Triadú.
De la pri­mera, sig­nada el 1966 per Bal­ta­sar Por­cel, fins a l’última, que li va fer Eva Piquer el 2008, hi ha una distància de 42 anys. Hi ha algun canvi o evo­lució en el pen­sa­ment de Triadú? O la seva “coherència de pedra picada” està per damunt de tot?
A mi em sem­bla que és cohe­rent amb les seves idees i con­vic­ci­ons des de la pri­mera fins a l’última entre­vista. Això no vol dir que no evo­lu­ci­oni, perquè el seu tarannà i la pro­fessió de mes­tre i de crític lite­rari el feien estar al dia de tot.
Expli­qui algu­nes de les per­les que ha tro­bat en les res­pos­tes del mes­tre...
Són molt curi­o­ses les res­pos­tes a qüesti­o­na­ris més breus i les entre­vis­tes on veus la com­pli­ci­tat per­so­nal entre l’entre­vis­ta­dor i Joan Triadú. Totes les con­ver­ses que té amb relació a la lec­tura i a la crítica literària em sem­blen molt interes­sants.
Gràcies a l’Any Triadú, creu que se’l podrà situar allà on es mereix en la història de la cul­tura cata­lana?
S’estan fent moltíssi­mes acti­vi­tats que rei­vin­di­quen Joan Triadú com a figura indis­cu­ti­ble de la història de la cul­tura cata­lana. El pro­blema és que mol­tes de les coses que ell rei­vin­di­cava com a necessàries per cons­truir el nos­tre país avui encara no s’han asso­lit, i pot­ser fins i tot en alguns casos estan en retrocés.

Un home apassionat i d’acció

“Les memòries que va publicar van ser un homenatge a la seva dona, la senyora Pilar, que era l’epicentre del seu univers, i també als seus orígens humils. Ell partia de baix de tot, però de veritat. El seu pare era analfabet i a casa seva no hi havia llibres”, explica sobre Joan Triadú Susanna Àlvarez i Rodolés (Barcelona, 1966), llicenciada en filologia catalana per la UB. És una experta en la conducció de clubs de lectura. Té un paladar literari ben educat. Alguna cosa potser li va contagiar, en el millor dels sentits, Joan Triadú, un home apassionat per la lectura, la pedagogia, la llengua i la cultura catalana en tots els seus aspectes. I per la seva esposa, Pilar Vila-Abadal.

Susanna Àlvarez presenta el llibre Triadú, en conversa. Quaranta-vuit entrevistes a l’intel·lectual i home d’acció (Eumo). Ella ha fet la tria i edició tenint en compte un cert repartiment entre mitjans. Alguns dels noms que entrevisten el mestre són David Castillo, Ada Castells, Baltasar Porcel, Josep Faulí, Xavier Cortadellas, Agustí Pons, Toni Ferrando, Patrícia Gabancho, Lluís Busquets Grabulosa, Eva Piquer, Ernest Udina, Marta Nadal, Joan Josep Isern, Marta Clos, Xavier Bru de Sala, Josep M. Huertas, Quim Aranda, Zeneida Sardà, Julià Guillamón... També hi ha una excel·lent entrevista que li va fer a Triadú la mateixa Susanna Àlvarez per al butlletí dels Lluïsos de Gràcia, Des del Nord, publicada el gener del 2007. Ella ja jugava a casa, es pot dir.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.