Foc perseverant

Divendres es tanca un parèntesi de 85 anys al Liceu. L’estrena al foyer, en format cambrístic, de La nit de Sant Joan (Soirées de Barcelone) culmina la recuperació d’una partitura de Robert Gerhard que, amb l’aportació al llibret de Ventura Gassol, assentava les bases per a una coreografia que havia de signar Leónide Massine. Es va començar a preparar el 1936 amb una excursió a Isil, on s’ambienta l’acció integrant la tradició popular del foc en la nit més curta de l’any i s’havia d’estrenar el 1939. El Liceu, amb la implicació de la Fundació Joan March, rescata un treball que parteix de material inèdit i que ha inspirat Antoni Ruiz (Premio Nacional de Danza 2018) en una coreografia que casa tradició amb contemporaneïtat. Es fan cinc passis fins diumenge, amb 207 espectadors per sessió.

Durant les primeres dècades del segle XX, els Ballets russos van revolucionar la situació clàssica amb la contractació d’artistes per al disseny dels decorats i amb compositors contemporanis que donaven un toc trencador a l’harmonia del Renaixement. Va coincidir en l’època en què la cultura centreeuropea es va interessar per l’Espanya més exòtica, del folklore i el flamenc. Manuel de Falla amb Massine havien captivat amb El sombrero de tres picos. Gerhard va voler fer una aproximació de la tradició ancestral amb el descens de les falles d’Isil. A la música de Gerhard, que barreja sons atonals i dodecafònics amb molts d’altres inspirats en cançons populars, se li suma un moviment que intueix la peça frontal i d’angles de cames i braços cubistes (que hauria plantejat Massine, pensa Ruiz) amb un aire molt més contemporani i que li aporta una profunditat i tridimensionalitat també gràcies a la retroil·luminació dels decorats. D’entre el material localitzat al fons de Cambridge (on Gerhard es va exiliar) es va trobar l’adaptació per a piano i esbossos de Joan Junyer, del projecte dels anys trenta. La coreografia s’ha transformat a un àmbit cambrístic, el que ha implicat una reducció del quadre de ball (“són set solistes: Melania Olcina, Verónica Garzón, Carmen Fumero, Begoña Quiñones, Pau Aran, Miguel Zomas, Julián Lazzaro”) i que la peça es toqui només amb el pianista Miguel Baselga. L’estudi del músic amb el coreògraf, fins al detall de cada partitura ha permès intuir quan anava apareixent cada personatge i reforçant la narrativa d’una composició sense paraules però amb una història en la qual, finalment, emergeix l’amor. En la versió que ja es va estrenar a la Fundació Joan March a Madrid al voltant de la festa de Sant Joan, el juny passat, i que ara es presenta finalment a Barcelona, també es projecten alguns textos que Gassol havia escrit originàriament en francès. Si a Madrid es van traduir al castellà, a Barcelona es projectaran en català. De la mateixa manera el pròleg amb versos de Joan Maragall (que no figuraven en la composició però que Ruiz ho ha volgut afegir com a prefaci) es recitarà en català.

Any Gerhard

La minitemporada, que es va haver d’ajornar el curs passat pel tancament dels teatres a causa de la Covid, entra dins de l’Any Gerhard, que se celebra als 50 anys de la seva mort. Enguany en fa 125 del seu naixement. La coreografia dona continuïtat a l’exposició, comissariada per Oriol Pérez Treviño, que es va poder veure a la Biblioteca de Catalunya (Barcelona), Brussel·les i Valls, fins al març passat. La Fundació Joan March també ha editat un videoreportatge sobre la gestació del projecte inicial i la gravació de la partitura per propagar-la més enllà. Tot i la importància del compositor en la música contemporània, continua sent un gran desconegut en l’àmbit català. Només a Anglaterra, on va tenir lloc la darrera etapa de la seva atzarosa vida (amb els traumes de la Primera Guerra Mundial, l’exili per la Guerra Civil i les conseqüències dels bombardejos de la Segona Guerra Mundial) té un reconeixement considerable.