El músic de la llum

Debussy deia que “la seva música feia bona olor”. Amb essències impres­si­o­nis­tes i tar­do­romànti­ques, Déodat de Séverac va com­pon­dre unes melo­dies que res­pi­ren la llum del Medi­ter­rani i flai­ren els pinars inun­dats de grills els cap­ves­pres d'estiu. Va expres­sar en música el que Dérain, per exem­ple, va fer en pin­tura. Allu­nyat dels grans cen­tres cul­tu­rals, l'obra de Séverac ha que­dat a l'ombra, mal­grat la seva qua­li­tat, reco­ne­guda de forma unànime pels crítics.

Déodat de Séverac va néixer a Sant Felix de Lau­ragués (prop de Cas­tell­nou d'Arri, al Llen­gua­doc) el 1872, en el si d'una família d'artis­tes (el seu pare era pin­tor). Ell mateix va con­rear diver­ses arts fins a cen­trar-se en la música. A la Schola Can­to­rum de París va ser alumne de Vin­cent d'Indy i Albéric Mag­nard de 1986 a 1907. Allí va conèixer Albéniz, de qui va ser assis­tent, i Ricard Viñes. Fart de la vida pari­senca, i un cop les fun­ci­ons de la seva peça lírica Le Coeur du Mou­lin a l'Opéra Comi­que es van aca­bar, va anar a pas­sar l'hivern a Ceret per reu­nir-se amb Manolo i Franck Burthy-Havi­land. Pels volts del 1910 la capi­tal del Valles­pir era un caldo de cul­tiu d'artis­tes que bus­ca­ven ins­pi­ració en els colors de la natura meri­di­o­nal. És aquí on el jove Séverac va fer colla amb Picasso, Gris i Bra­que, entre altres mem­bres de l'ano­me­nada Escola de Ceret.

“Séverac es va ena­mo­rar de Cata­lu­nya i mol­tes de les seves obres estan ins­pi­ra­des en els seus pai­sat­ges”, explica Antoni Coll, secre­tari gene­ral de l'Asso­ci­ació d'Amics de Déodat de Séverac. És el cas de la suite Cer­da­nya: cinc estu­dis pin­to­res­cos per a piano, que va ela­bo­rar entre el 1908 i el 1911, con­si­de­rats la seva obra mes­tra. Fas­ci­nat per la cobla, Séverac va intro­duir-la a la peça per a tea­tre Hélio­ga­bale, estre­nada a Besi­ers el 1910. També va posar música a ver­sos d'autors cata­lans, com ara el ceretà Joan Amade (Lo cant del Valles­pir).

Quan anava a Bar­ce­lona, es reu­nia amb San­ti­ago Rusiñol i Adrià Gual, que havia cone­gut a París. En una viatge que va fer a la capi­tal cata­lana el 1920, en el marc de les cele­bra­ci­ons en honor al major Jof­fre, va visi­tar el Palau de la Música Cata­lana amb Lluís Millet i Enric Morera. Va admi­rar l'audiència amb impro­vi­sa­ci­ons sobre temes cata­lans a l'orgue, una anècdota que recull Coll a Déodat de Séverac and the Medi­ter­ra­nean School of Music (Cata­lo­nia Cul­ture, Unesco, 1991).

Els crítics insis­tei­xen que la seva vàlua artística s'equi­para a la de con­tem­po­ra­nis seus de renom. “Séverac era pri­mer de tot un regi­o­na­lista i va voler desen­vo­lu­par la seva car­rera al marge de París. Ravel i Debussy van tri­om­far perquè s'hi van que­dar. De tota manera, era un home molt tran­quil que no tenia ambició de ser famós”, sosté Coll.

L'autor de Baig­neu­ses au soleil (una obra ins­pi­rada en Banyuls) va morir a Ceret el 1921 als 48 anys a causa d'una insu­ficiència renal. La seva mort pre­ma­tura va estron­car el pro­jecte de crear una Escola Medi­terrània de Música a Bar­ce­lona, amb dele­ga­ci­ons per tota la conca medi­terrània, de València a Mar­se­lla. Es trac­tava d'apli­car la seva visió d'una peda­go­gia des­cen­tra­lit­zada de la música, tal com va defen­sar en la seva tesi de final d'estu­dis.

El seu amic i com­po­si­tor Joseph Can­te­loube va crear el 1930 l'Asso­ci­ació d'Amics de Déodat de Séverac per man­te­nir viva la seva memòria. L'actual asso­ci­ació aglu­tina admi­ra­dors dels dos cos­tats del Piri­neus (prop de 150 per­so­nes). La part occi­tana és pre­si­dida per Jean-Ber­nard Cahours d'Aspry, autor de Déodat de Séverac, musi­cien de lumière. Sa vie, son oeuvre, ses amis 1872-1921 (Atlan­tica-Séguier, 2001).

A la seva ciu­tat natal, Sant Felix de Lau­ragués, se cele­bra actu­al­ment el Fes­ti­val Déodat de Séverac, pre­si­dit per la vídua del nét del músic. El 15 d'agost es fa el dar­rer con­cert de la tem­po­rada, que es reprèn a la tar­dor amb un nou pro­grama.