Per al record

Encara que ara ens pugui sorprendre, en el seu moment l’òpera Radamisto HWV 12 (1720) de G.F. Händel (1685-1759) no només va ser la seva primera òpera composta per a la Royal Academy of Music de Londres, sinó un dels èxits més importants assolits en vida pel genial compositor saxó. I com a mostra les paraules de l’historiador i musicògraf Charles Buuney: “Radamisto és el drama musical més sòlid, enginyós i carregat de foc que Händel mai va compondre a Anglaterra.” Tot i això, Radamisto no ha tingut l’exhumació justa, malgrat que el 1927 ja va recuperar-se en temps moderns. Anteriors produccions com ara les de Martin Haselböck o enregistraments de Nicholas McGegan o Alan Curtis no havien sabut situar prou bé, en l’imaginari dels oients, la bellesa colpidora i tan plena d’estils variats del títol händelià. Però, després de l’escoltat al Palau, podem assegurar com hi ha un abans i un després. I és la producció que està rodant, per importants auditoris europeus, el conjunt d’Il Pomo d’Oro i un estol de solistes vocals liderat pel contratenor Philippe Jaroussky, que, per cert, està anunciant el seu adeu dels escenaris com a solista. Al seu costat, veus com ara les d’Emöke Baráth, Marie-Nicole Lemieux o Anna Bonitatibus, a més d’una direcció trepidant, fantasiosa i carregada de sentit dramàtic de Francesco Corti van demostrar aquesta importància i excel·lència de Radamisto. Com? Amb una versió estratosfèrica de les que et deixen. Contribucions instrumentals, com per exemple la del trompetista i trompista Jean-François Madeuf emprant un instrument natural i sense els habituals petits orificis, eren el detall que assenyalava que aquell era un Radamisto per al record.