“Soc la detectiu de la mare”

Aurélia Thierrée només concep la creació i la representació d’un espectacle com una aventura. Avui i demà torna al Temporada Alta amb Bells & Spells al Municipal de Girona. L’obra l’ha creada amb la seva mare, Victoria Thierrée, filla de Charles Chaplin. S’involucra a l’univers que ha creat Victoria procurant donar pistes, indicis de com poden ser els personatges i què els pot passar: “El que m’atrau en l’obra de Victoria és que és una investigació constant. Soc la detectiu de la meva mare”, comenta irònica en una entrevista a distància, concedida a aquest mitjà.

Bells & Spells és una peça onírica, un punt surrealista, en què els objectes prenen ànima. L’obra intueix una dona que té una passió per robar pel plaer de ser descoberta. Al pis, la cleptòmana comprovarà com els objectes robats es revolten i l’acaben dominant. Ara, aquesta lectura és només una de les possibles: “Com menys en parlem, millor”, apunta per mantenir sorpreses per al públic del Municipal. Perquè la manera de treballar del duet mare/filla Victoria/Aurélia (“sovint fem broma que les dues juntes som una recepta per al desastre; és un infern pur”) és que el públic completi la idea dramatúrgica: “És qui ha de decidir de què tracta realment l’espectacle i això pot canviar en cada espectador.” Els elements màgics transiten constantment per l’escena (“és una bona manera de qüestionar la realitat”, opina Aurélia). Aquest llenguatge és el que ha desenvolupat la mare amb les companyies Cirque Imaginaire i Cirque Invisible i que els ha servit per plasmar els altres treballs. I és que Aurélia Thierrée ja ha passat en anteriors ocasions pel festival per representar-hi L’oratorio d’Aurélia (2008) i Murmures des murs (2011).

El procés d’indagació del personatge comença a la sala d’assaig (on es van decidint quina tècnica es farà per mostrar-ho en escena) i continua davant del públic. El duet de Victoria i Aurélia es marca el repte que quan entenen com funciona un espectacle, ja han “de passar al següent”. A Bells & Spells, en què intervenen cinc persones per poder-lo desenvolupar, hi ha altres subtrames, que conviden al misteri, “passen més coses que les que els ulls puguin veure”. La creació manté l’equilibri entre la tècnica i el misteri. El repte és comparable a “equipar un vaixell i avarar-lo al mar, amb la boja esperança que arribi de nou a terra”. “És fràgil, boig i meravellós”, conclou.

En aquesta dècada en què no s’ha pogut veure aquesta nova creació onírica d’Aurélia Thierrée, ha estat treballant en altres formats, com ara un muntatge de text (10 actors a escena, sense accessoris a partir d’una adaptació de Last Metro dirigida per Dorian Rossel) i una posada en escena de La traviata. I durant el confinament ha participat en una pel·lícula que li ha permès aprendre més enllà del seu llenguatge. Ara, celebra tornar al seu univers: “És la meva llar, una casa que està en constant construcció.”

Aurélia manté una trajectòria paral·lela a la deu seu germà James, un altre creador d’espais fantasiosos i màgics que ha fet funcions al TNC (Raoul, La Veillée des Abyssies) i al TNT (Tabac rouge).