Arts escèniques

(Ar)relats a la vida

Fira Mediterrània assoleix el 81% d’ocupació en uns espectacles que proposen retornar a formes de vida saludables, hibridant art contemporani i tradició

El permís per ampliar al 100% els aforaments va arribar massa just per generar més públic

Fira Mediterrània s’ha entestat a demostrar que la cultura popular no és una exhibició caducada, sinó que té vigència i és útil en el dia a dia de tothom. La cultura és una esponja que absorbeix i integra i que reivindica accions saludables com ara cantar a la feina i repensar el món amb la sostenibilitat que practicaven (potser inconscientment) els nostres avis. El director de Fira Mediterrània, Jordi Fosas, aspira que la trobada de cultura popular, que hibrida amb les arts vives contemporànies, sigui un lloc per repensar i aprofitar els valors de la cultura (la “força creadora” segueix dient l’àudio amb la veu de Lluís Puig, que ens recorda que l’exili per l’1-O a l’Estat espanyol encara és ben actiu).

Fosas convida els artistes contemporanis a interessar-se per l’arrel i a trobar-hi un material amb el qual fondre la seva mirada. També convoca les entitats de cultura popular perquè s’interessin a repensar-se. Des d’aquest any, la trobada del cap de setmana de cultura popular plantejarà accions per reforçar la idea que la cultura és un element socialitzador, que incita a tenir una mirada crítica i que aporta valor (també econòmic) al món on es desenvolupa. La cultura popular està arrelada al poble i li dona un relat, un llenguatge, una forma de mirar-se al mirall i d’identificar-se. Ahir al vespre tancaven recompte: hi han assistit 1.200 professionals (139 de l’Estat espanyol i 84 de l’estranger) i s’ha assolit una ocupació del 81%. Un esforç notable tenint en compte que es va confirmar l’ampliació dels aforaments fins al 100% el mateix divendres: hi va haver molt poc marge de reacció. En total, es comptabilitzen prop de 20.000 espectadors.

Els joves han eliminat els prejudicis del folklore, que s’hi havien associat per l’apropiació del franquisme, i reivindiquen una mirada molt més fresca, sense manies, directa i empoderadora. En són una bona mostra dos concerts que havien aixecat molta expectativa: la presentació de Fiat lux, de Tarta Relena, al Kursaal, i, tot seguit, la festa de Roba Estesa a la Sala Stroika, la nit de divendres. Laia Santanach mostrava un inquietant Tradere, a un pas de la contemporània amb base electrònica i contrapunt de tambor. I els RomeroMartín ensenyaven un flamenc electrònic, nebot del flamenc pop de Triana, amb una lletra de reivindicació de l’homosexualitat. No hi ha fronteres ni prejudicis: s’ha girat full pel que fa a la tradicional llufa del folklorisme que s’associava al franquisme per un exercici d’apropiació que el feixisme va practicar durant dècades.

Fent una repassada ràpida per alguns espectacles d’aquesta edició, ja es comprova que avui es convoca a un ritme molt diferent, com el Kristall Bohème, de Vivian Friedrich, i el quadre de Simon Mayer a SunBengSitting. Friedrich captiva traient notes amb l’arc de violí a les copes de vidre i regenera tot el material trencat en un nou material. Tot es transforma. No hi ha dolor, sinó una pau interior que s’eixampla dalt de la corda lligada com si fos un gronxador a gran altura. Per la seva banda, Simon Mayer manté uns 15 minuts el públic a les fosques mentre ell canta i es desplaça. Aquesta foscor ensenya a relativitzar el temps, a veure com es pot rebaixar la intensitat vital quotidiana, i també marca una distància perquè la veu inicialment se sent fluixa, com en la llunyania, i es va aclarint a mesura que passen els minuts. La cançó que utilitza Mayer és la tirolesa. Ell, de fet, integra a la peça elements ancestrals, (la destral, la fona, el bastó, per marcar ritmes i anar desenvolupant el món sonor) alhora que es desentén del vestit típic, convertit en imant de nevera del turisme més consumista. Mayer balla nu.

També es reivindica la veu com a forma d’expressió i la paraula com a tresor compartit en la proposta lúdica i pedagògica No sé com gloses!, un dels títols que proposa la Xarxa Alcover. Hi plantegen un combat de rimes i el joc té forma d’improvisació perquè hi incorporen paraules que han escrit els espectadors. I les trenen amb una facilitat notable en versos heptasíl·labs i rima constant. S’atreveixen, fins i tot, a jugar al Qui És qui?

Pel que fa a Tomasa: la xatarrina, és una àvia a qui li agrada explicar-se als seus nets i que aconsella a les noies aprofitar les oportunitats que ara els dona la vida (i que ella no va tenir, com ara els estudis). Però, a la vegada, revela un secret: ser feliç amb la vida que t’ha correspost. Que no vol dir ser conformista, sinó saber treure el suc al dia a dia. Els de Matito Titelles plantegen un espectacle itinerant, format per dones, i que es va aturant per desgranar un capítol. Té sentit per si mateix i crea un relat conjunt amb les altres estacions.

Crear tradicions, avui

Uns joves de 15 anys es comprometen a transmetre durant els propers 25 anys una dansa que han fet en poc més de dos mesos. La dansa, que arrenca amb un cor que batega (Manresa és el cor de Catalunya), aspira a convertir-se en patrimoni en el proper quart de segle. Per ara, el moviment no té música (en tot cas, hi ha la percussió dels peus i els crits puntuals en alguns dels seus passatges); no descarten que pugui evolucionar amb noves aportacions. El projecte, impulsat per Guillem de Palol i Jorge Dutor, ha motivat els joves de primer de batxillerat artístic de Lluís de Peguera a reflexionar sobre el significat de la dansa tradicional i popular. I a construir el que avui és popular. Amb un entusiasme encomanadís, s’erigeixen en el col·lectiu que ha creat aquesta peça, pensant en moviments senzills i “amb flow”, que puguin fer la majoria de les persones. Entenen, doncs, que la cultura popular no pot excloure ningú. Ni Dutor ni De Palol van intervenir en la presentació. Van deixar que la desenvolupessin ells mateixos. I amb la frescor d’autoentrevistar-se i de mostrar com és cada pas, segons la proposta de cada alumne participant s’acabava creant una realitat o una altra al pati del Kursaal. Divendres van acordar amb Fira Mediterrània que es buscarà la manera de transmetre la peça, sigui en la mateixa fira o en una acció dins de la festa major. Dutor i De Palol desenvoluparan altres projectes amb col·lectius (siguin escoles o altres grups) en altres ciutats, convidant a renovar la tradició, amb les mirades contemporànies de la cultura popular. Un repte comunitari per aprendre i prendre valor de l’arrel. I fer-ne partícips els que no són artistes ni professionals.

Guanyadora del Sons

La mallorquina Mar Grimalt és la guanyadora del 14è Concurs Sons de la Mediterrània, després de la final celebrada dissabte a la Taverna de la Fira Mediterrània de Manresa. També hi van actuar com a finalistes Joan Peiró Aznar, Diode i La Troupe. Grimalt va convèncer el jurat amb l’expressivitat i la força comunicativa de la seva veu. A més de la guitarra, va arrencar percudint la massa de blat per fer pa, i, al final, un pandero per cantar una lletra visceral de naixement i mort inspirada en un poema de Maria Mercè Marçal.El Concurs Sons de la Mediterrània està organitzat pel Centre Artesà Tradicionàrius i el Grup Enderrock, amb el suport de la Fira Mediterrània de Manresa, i s’adreça a grups i solistes emergents que presentin propostes de folk i músiques d’arrel de la Mediterrània. Grimalt obté com a premi la gravació, producció i promoció d’un disc en un estudi professional, una campanya de publicitat i la contractació en els principals festivals i cicles de folk del 2022: Festival Internacional Tradicionàrius, Fira Mediterrània de Manresa, Circuit Folc, Música a la Vila del Vendrell, FIMPT de Vilanova i la Geltrú i Ethno Catalonia de Banyoles.

La directora del Museu de la Vida Rural, Gemma Carbó, deia dissabte al matí davant d’un centenar de membres d’associacions culturals que la tradició s’ha de repensar per respondre a les necessitats vitals. Cal recerca, posar en crisi i establir prioritats. El museu, avui, apel·la a un relat social, a partir de l’arrel. És a dir, arrelat a la tradició i a la vida. I vinculant-ho a les escoles per democratitzar la mirada crítica. Avui la societat reclama recuperar oficis al camp, gestionar millor els boscos per evitar incendis i, en definitiva, ensenyar el dinamisme de les noves fornades de camperols. L’art és una altra de les eines per apropar la vida rural a les ciutats.

Ve de la pàgina anterior



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.