Enveja artística

L’enveja és un defecte que es cuina a tots els oficis. El gran comediant incideix en la fama mal portada que distancia de les amistats i la família. Joel Joan, irònicament, celebrava en la roda de premsa de dimarts a Salt que fos el primer cop que pogués actuar al festival Temporada Alta. Debuta per la porta gran, això sí: amb quatre sessions al Teatre Municipal de Girona, en tres dies a partir de demà, divendres. La gira, que inclou la funció al Zorrilla de Badalona (que el PP de Badalona va voler censurar i de la qual “fa dos mesos que no queden entrades”), preveu una llarga temporada al Goya. El gran comediant té l’acidesa de les seves darreres comèdies i busca novament una sorpresa final que no pugui intuir l’espectador. Un assassinat plana per la conversa d’amics.

Al duet Héctor Claramunt i Joel Joan els ha provat molt el seu nou desembarcament al món escènic. Van escriure El pare de la núvia per a Joan Pera (100.000 espectadors) i van doblar l’èxit amb Escape room (200.000 espectadors a Catalunya, per ara). Ara tornen al món metateatral dels actors (com a les sèries Plats bruts i El crac, que també protagonitzava Joel Joan). Per a Claramunt, la clau és pensar sempre en el públic i la confiança que sortirà satisfet del teatre. Per a Joan, el teatre ha de ser com un concert en directe, en què el públic palpi que els actors treballen per a i amb ells cada funció. Com a autors, tenen pànic d’avorrir i que desconnectin. Però aquest protagonista d’ara pretén un aire més refinat, elegant, d’actor anglès, amb el seu bigotet i les ànsies de triomfar més enllà de la seva comunitat i país. Al costat de Joel Joan, Àfrica Alonso, Eduard Muntada i Xavi Mira i Sandra Monclús (aquests dos ja van participar a El nom, la comèdia de bulevard que posteriorment es convertiria en tvmovie) passen una llarga vetllada en què es troben antics companys de professió. Durant la conversa, es van destil·lant les misèries i, fins i tot, està a punt de produir-se un atemptat. Es qüestiona l’èxit i el fracàs, en la vida i també en la vessant social, des d’un humor amb personatges patètics i ben reconeixibles. El treball d’actor és “més una patologia que una vocació”, comenta Joel Joan. És una obsessió que no es vol abandonar durant anys i que genera molta frustració. Però pels volts dels 50 anys, es fa més dur perquè costa més canviar de vida.