Puresa

La blancor transmet calma i puresa. Des de la intimitat i la contemplació, Marina Baixas i Júlia Mata arrenquen una conversa impossible amb un objecte inanimat. Fulla blanca és la conversa que tenen aquestes dues artistes amb les pàgines immaculades (imaginant que el paper tingués un raonament similar al d’un humà que tem, desitja, somia i accepta, finalment, el que li ofereix el destí). L’obra beu de les experiències que la Marina ha tingut en tallers de manipulació d’objectes arreu amb el seu pare, Joan Baixas (que també figura en el programa dins de la sala de màquines de l’espectacle). La connexió amb Daurrodó, per exemple, és evident. Aquest preciosisme tan senzill i despullat coincideix amb treballs de precisió com ara el de Xavier Bobés (Corpus) Shaday Larios i Jomi Oligor (La melancolía del turista); com el de Tian Gombau (Sabates noves); o el de Jordi Bertran (Antologia o Poemes visuals). La Marina i la Júlia tenen la joventut per poder copsar espais nous i investigar-los, mentre que en Joan (i bona part dels referents citats), en canvi, han de perseguir papallones per arribar a un paratge similar. El que dona consistència al que elles imaginen del paper és la seguretat en el que fan i en la manera en què s’expressen, directes i honestes, des d’un lloc autèntic.

El minimalisme passa a ser absolut i el surrealisme deixa pas a instants preciosos com per exemple el vol del paper en blanc. O al moment dolorós imaginant la violència exercida pel marit a la dona i a ulls dels fills que decideixen marxar, on sigui. El ritme és pausat tot construint una margarida feta amb papers. De fons, ressonen allò que temen els fulls. Júlia introdueix àudios i bases de so que respiren amb el moviment del full propiciat per la Marina. La poètica amara tots els racons i deriva en un joc lliure sense més pretensió que jugar a imaginar.