Eufòria beethoveniana

En les entrevistes promocionals, Jaume Pla, Mazoni, explica que el seu nou àlbum, Ludwig (Bankrobber, 2021), dotze cançons construïdes a partir de samples i recursos melòdics de Beethoven, no és un Frankenstein musical. Portar un compositor clàssic, prou popular amb simfonies i sonates fàcilment reconegudes, al llenguatge del pop era un desafiament per al músic bisbalenc que és l’antítesi dels egos d’escenari, que s’hi situa com si fos un més, i és aquesta familiaritat amb el públic la que també contribueix a fer fàcil la proposta de Ludwig. Combinar pop-rock i simfonisme és un risc amb resultats no sempre satisfactoris. Però Mazoni ha mantingut el seu so, la seva empremta, tot i els fragments beethovenians que salpebren les cançons. Si en l’escolta del disc l’acoblament és polit, en el directe el pop eufòric se sublima, més lluminós. T’estimes? és un exemple de virtuosisme amb la Cinquena Simfonia, subratllant de forma enèrgica. Mazoni no se sofistica ni es fa distant amb l’esmòquing, sinó que encaixa el patrimoni de Beethoven amb una naturalitat difícil d’aconseguir. La integració no resulta artificiosa ni sona de laboratori pensada per agradar. Ho fa sense esforç.

Mazoni va presentar dissabte a l’ Auditori de Girona aquesta delicatessen terrenal acompanyat d’Andreu Moreno a la bateria, Miquel Sospedra al baix i Adrià Bravo al piano a la sala de cambra, plena d’un públic ansiós i que va xalar tant amb un nou disc que no ho semblava, com amb el repertori ja conegut i mil cops cantat però del qual mai te n’atipes. D’aquesta manera, Membre fantasma, Caputxeta o Ailodiu es van alternar amb Pollastres sense cap, És veritat perquè és bonic , on Mazoni alterna el cant recitat amb la Setena Simfonia, i amb una lletra suggestiva “D’on ha sortit aquest estrany desig/ Que em fa por on se m’emporta/ però em farà sortir/ d’aquesta via morta”, o l’ Adeu , una dolça i lànguida balada que tanca el disc. Hi havia dos bisos, la cirereta que sempre és La puta vida, la versió que fa de Ain’t Got No, I Got Life, de Nina Simone i Ei, que surt el sol. L’eufòria en va demanar un tercer i encara hauria pogut continuar.