Campion i la masculinitat brutal

No és que el western, a mesura que s’anava fent crepuscular i cada cop més residual, no hagués posat abans en qüestió la mítica instaurada pel gènere, de manera que la colonització de l’oest va mostrar-se com una barbàrie i els antics herois van ser desemmascarats com a criminals. Havia d’arribar, però, l’aproximació al món de l’oest des d’una perspectiva femenina. Ho ha fet la gran Kelly Reichardt, amb Meek’s cutoff i First cow, i ara Jane Campion amb The power of the dog, en què la cineasta neozelandesa desconstrueix, més que el gènere, la masculinitat brutal, donant continuïtat a una tasca empresa en part de la seva obra (com exemplifica El piano, el seu film més cèlebre) mentre hi ha anat explorant universos femenins.

En tot cas, el món de l’oest (amb la seva camaraderia masculina en l’exercici d’una vida que es vol lliure i salvatge amb l’exclusió de la presència femenina) se li ha revelat com un territori propici per a tal desconstrucció. Més encara a través de l’adaptació de la novel·la homònima de Thomas Savage, escriptor vinculat a l’oest dels EUA (va néixer el 1915 a Salt Lake City, situada a Utah, i, divorciats els pares, va traslladar-se amb la mare a Idaho) que va reflectir a la seva obra l’atmosfera asfixiant i la repressió sexual dels ranxos i pobles on va viure els seus primers anys. Campion tenia part de la feina feta amb la novel·la de Savage, que li dona peu a abordar com la masculinitat misògina, creant-se una presó, cova i a la vegada reprimeix una pulsió homosexual amagada precisament amb l’homofòbia amb què persisteix el menyspreu pel femení. Sense contemplacions, la cineasta grata en una ferida que pica.

The power of the dog s’ambienta l’any 1925 i així, doncs, en una època llunyana al temps de l’oest salvatge, que d’alguna manera s’enyora en el ranxo de Montana (si bé, amb una esplèndida fotografia d’Ari Wegner que també llueix en interiors tenebrosos, Campion va rodar la pel·lícula en paisatges de Nova Zelanda) on transcorre bona part de l’acció. Aquest ranxo és propietat de dos germans terratinents: Phil (un sorprenent Benedict Cumberbatch), tan elegant i culte com bestial i despietat, i George, tranquil, discret i extraordinàriament interpretat per Jesse Plemons. Aquest ranxo és un món d’homes que s’esquinça quan, de sobte, George es casa amb una vídua (Kirsten Dunst). Amb ella també hi arriba el seu fill, un noi amb unes maneres considerades efeminades que, encarnat per un inquietant Kodi Smit-McPhee, és objecte d’un escarni induït per Phil. Aquest no suporta la presència d’una dona al ranxo i, en principi, tampoc la del seu fill. El noi, però, li desperta alguna cosa que el pertorba. I mentre George festeja la companyia d’una dona, Phil s’esquerda i es destrueix davant de la presència d’una mena d’àngel exterminador. És així que, en un film tens i poderós, Campion es lliura amb convicció (i la seva grandesa com a cineasta) a la destrucció d’un ordre patriarcal en una mena d’encreuament del western amb els drames de Tennessee Williams.