Teules pèl-roges

El seu èxit va ser imme­diat. Quan el 1908 es va publi­car el relat infan­til i juve­nil Anna de les teu­les ver­des, de la cana­denca Lucy Maud Mont­go­mery, la novel·la va començar una tra­jectòria per tot el món que l’ha por­tat fins ara, que podem veure a Net­flix una sèrie ben tre­ba­llada ins­pi­rada en el per­so­natge. Als anys vui­tanta se’n va eme­tre una altra.

La clau d’aquest èxit uni­ver­sal i trans­cul­tu­ral d’una obra que, para­do­xal­ment, va néixer en un ambi­ent rural i vic­torià, rau en la vigència del mis­satge: res­pecte a la natura i rei­vin­di­cació feme­nina. L’obra arrenca amb la volun­tat de dos ger­mans ja grans, Mari­lla i Matt­hew Cuth­bert, que volen adop­tar un xicot perquè els ajudi en les tas­ques de la seva granja a la petita comu­ni­tat d’Avon­lea. Però no arriba un noi, sinó una noia.

D’entrada la rebut­gen, però Anna Shir­ley, llar­gue­ruda però esca­nyo­lida, és tos­suda i es vin­dica com a per­sona que pot fer tota mena de fei­nes. Té a més en con­tra que és pèl-roja, que en certs llocs i èpoques era un signe de malas­tru­gança. També sorprèn la seva espe­cial vin­cu­lació als ani­mals i a la natura.

D’edi­ci­ons n’hi ha hagut un munt, també d’il·lus­tra­des, com la que acaba de publi­car l’edi­to­rial Baula amb dibui­xos d’Anto­nio Lorente (Alme­ria, 1987). El dibui­xant no tenia cap referència de l’obra quan va rebre l’encàrrec. “Però l’hi vaig comen­tar a una ger­mana gran, que sí que la conei­xia, i és ales­ho­res que em vaig ado­nar de la dimensió del per­so­natge. Òbvi­a­ment em vaig lle­gir la novel·la per fer l’obra”, diu Lorente.

El dibui­xant va que­dar cap­ti­vat pel per­so­natge. “Em va agra­dar molt que fos una pèl-roja, perquè sem­pre he dit que les noies que ho són tenen una bellesa espe­cial.”

Ales­ho­res va inten­tar tro­bar una noia que li fes de model, i en tot Alme­ria sem­blava que no n’hi hagués cap fins que un dia des del balcó de casa seva va veure una dona amb una nena aga­fada de la mà. “Era una nena pèl-roja, inqui­eta, que no parava de sal­tar i par­lar. Em vaig ado­nar que la nena era l’Anna.” Lorente es va amoïnar perquè no sabia com diri­gir-s’hi sense sem­blar un per­so­natge estrany. “La meva ger­mana havia d’arri­bar a casa i quan ho va fer vam bai­xar al car­rer. Ja no hi eren, vam bus­car arreu i mai més la vam tro­bar. Tot i així, aque­lla nena va ser la ins­pi­ració del per­so­natge que he dibui­xat.”

El lli­bre el va publi­car ori­gi­nal­ment en cas­tellà Edel­vi­ves i és una acu­rada edició amb una extensa bio­gra­fia de l’autora i una pre­sen­tació d’una neta de l’escrip­tora.