Sense planeta B

Sergi Bel­bel va començar a revi­sar les tra­duc­ci­ons de Final de par­tida quan va escla­tar la pandèmia. El pano­rama deso­la­dor que ima­gi­nava Samuel Beckett el 1957 (molt afec­tat per la fi de la II Guerra Mun­dial amb la bomba a Hiros­hima) es reproduïa mirant per la fines­tra, des del seu con­fi­na­ment domi­ci­li­ari a l’Eixam­ple. L’obra es podrà veure diven­dres i dis­sabte (20 h) al Muni­ci­pal, dins del Tem­po­rada Alta , i farà tem­po­rada al mes de març al Romea . La terra devas­tada que ima­gi­nava l’autor de Tot espe­rant Godot i Dies feliços té un cert aire tràgic per la sen­sació que el pla­neta té un límit. I que no hi ha un pla­neta B, on refu­giar-se.

La peripècia del Fi de par­tida, que es va estre­nar al Cen­tre d’Arts Escèniques de Reus (CAER) i poste­ri­or­ment faria poques fun­ci­ons a la Sala Mun­ta­ner (dins el Grec), dema­nava res­sus­ci­tar-la. Jordi Bosch i Jordi Boi­xa­de­ras (el coix Clov i el cec Hamm, res­pec­ti­va­ment) havien plan­te­jat diver­ses vega­des tor­nar a aixe­car una pro­ducció, diri­gida per Rosa Novell, que havia dei­xat molt públic orfe de fun­ci­ons. No va ser fins al gener del 2020 quan Bosch va sor­tir mera­ve­llat de Beckett’s ladies, diri­git per Sergi Bel­bel, que va pen­sar que era impres­cin­di­ble tor­nar a mun­tar-la. Bel­bel hi va acce­dir, vist que també comp­ta­rien amb Boi­xa­de­ras i que podria rees­criure el text, a par­tir de les ver­si­ons fran­cesa i anglesa (l’irlandès sem­pre estre­nava en francès i l’any següent pre­sen­tava versió anglesa). També van ser tot un far les ano­ta­ci­ons de la posada en escena del mateix Samuel Beckett. I és que l’obra, escrita el 1957, es va tor­nar a posar en escena arran del fet que Beckett va ser pre­miat amb el Nobel de lite­ra­tura el 1969. Ahir va recor­dar Bel­bel que aquell premi va ser una mala jugada per a l’autor, que l’havia obli­gat a rea­parèixer en soci­e­tat (ell que era més aviat esquerp). A sobre, la lec­tura que es va fer del seu Fin de par­tie va ser molt car­re­gada, grisa, fosca. I per això va optar per fer una versió “llu­mi­nosa” en un tea­tre de Berlín. L’humor negre res­pi­rava molt millor. En aquest sen­tit, el direc­tor admet que caldrà veure la reacció del públic en la funció però ells riuen molt en els assaigs. És un riure amarg del tipus “de què estic rient, ara”, d’aquells en què algú pot riure i l’altre, sen­tir-se molest. No és un humor forçat, emer­geix sol. “No hem anat a bus­car el gag”, acla­reix. No és casual la rèplica més popu­lar de l’obra: “Res no fa més gràcia que les desgràcies.”

Els dos per­so­nat­ges d’una relació pecu­liar, amb els avis del cec (espe­rant la mort dins dels con­te­ni­dors), inter­pre­tats per Jordi Bana­co­locha i Mar­ga­rida Min­guillón, espe­ren fins a l’últim moment a sor­tir del seu ama­ga­tall. Aguan­ta­ran fins que les reser­ves s’exhau­rei­xin. Només lla­vors s’atre­vi­ran a sor­tir per veure si l’aire encara és res­pi­ra­ble. De fet, recent­ment, la com­pa­nyia La Bella Otero ha repre­sen­tat una versió de Tot espe­rant Godot (trans­for­mat en Enter­rando a Dodot) que plan­teja aquest con­fi­na­ment de Final de par­tida.

Boi­xa­de­ras, cinc anys

L’obra suposa el retorn als esce­na­ris de Jordi Boi­xa­de­ras, un actor que es pro­di­gava en tot tipus d’esce­na­ris, tant públics com pri­vats. L’última funció va ser el juny del 2016 amb Victòria, de Pau Miró, a la Sala Gran del TNC, va recor­dar ahir. Aquest parèntesi li ha permès dedi­car-se a altres afi­ci­ons com ara el doblatge i dei­xar espai a noves gene­ra­ci­ons d’actors. Si va accep­tar el repte d’aixe­car la pro­ducció del 2005 va ser perquè va “sen­tir una gran neces­si­tat, una gran il·lusió, amb un equip que era com si fos la carta dels Reis”. La casu­a­li­tat ha fet que sigui el Tem­po­rada Alta on tren­qui aquest silenci als esce­na­ris. Una situ­ació que també va viure Lluís Homar el 2014 amb Terra baixa, que va lide­rar per tor­nar al tea­tre i adreçar-se al públic, de nou. Durant uns anys havia inten­tat fer car­rera, sense prou sort, al cinema.

El títol defi­ni­tiu és Final de par­tida perquè Beckett rela­ci­ona la pica­ba­ra­lla cons­tant entre Hamm i Clov amb una par­tida d’escacs. L’autor era un gran afi­ci­o­nat als escacs. I, en aquest joc, el que veu que perdrà declara el final de patida abans que es pro­du­eixi l’escac i mat.​Bosch, Boi­xa­de­ras i Bel­bel han coin­ci­dit en mun­tat­ges com ara Pri­mera plana i El mètode Grönholm. La dar­rera col·labo­ració, a tres ban­des, va ser El crèdit, ara fa una dècada, un altre duel inter­pre­ta­tiu, ara amb un to vol­gu­da­ment còmic, a diferència d’aquest angoi­xant i cínic Final de par­tida.