Sacsejar

Oriol Broggi torna al Ham­let essen­cial bro­okià, de llar­gues jaque­tes (que recor­den túniques), bas­tons i cati­fes però li ajunta un reguit­zell de cançons i de frag­ments de pel·lícules trac­ta­des (sobre­tot, a la pri­mera part) que interac­tua (per con­trast, o acom­pa­nyant, o sor­pre­nent) amb l’escena. Ho fa per home­nat­jar la casa que els acull, un cinema històric, i uti­litza els vídeos i els àudios com a res­sorts per posar més capes a l’escena, sovint sense un motiu raci­o­nal, sinó com una neces­si­tat emo­ci­o­nal. És una volun­tat poètica: Si cal un moment de bri­llan­tor, hi posa Sul­tan of swing. Si es vol des­pen­dre una dosi de ten­dresa, deixa entre­veure el bigoti i bombí de’n Char­lot. No cal enten­dre-ho, només dei­xar que reac­ci­o­nin els refe­rents dins del cer­vell de l’espec­ta­dor.

La pan­ta­lla immensa per­met repro­duir els famo­sos núvols de LaPer­la29. I també hi inclou alguna repro­ducció de les esce­nes, a vega­des des d’espais no acces­si­bles a l’espec­ta­dor (als came­ri­nos, a les buta­ques del dar­rere); a vega­des amb altres punts de vista (ben tro­bada la càmera que ense­nya la reacció dels Ger­tru­dis i Claudi en la repre­sen­tació far­sesca del seu crim). Altres cops aporta dia­go­nals sug­ge­rents però sense expli­car qui és el que mira. Per últim, entra pri­mers plans per veure la des­es­pe­ració de Ham­let o repe­ti­ci­ons quasi en loop de Claudi amb Laer­tes quan es cuina el duel que serà una ratera per al príncep de Dina­marca. L’ús de la càmera, però, sem­pre manté en pri­mer pla el tre­ball d’actors. Que hi són, sovint estàtics, amb una potència quasi mística. Per això, els pre­ci­o­sos i dolo­ro­sos ins­tants de boge­ria d’Ofèlia es pro­du­ei­xen sense cap efecte que dis­tre­gui.

Gui­llem Balart és un Ham­let ado­lo­rit que embo­geix i es con­ver­teix en el ven­ja­dor del pare. En la dar­rera esto­cada es veu el seu poten­cial, el mateix que va saber defen­sar un com­pli­cat pro­ta­go­nista a Car­rer Roba­dors o el que supor­tava l’escena amb Clara Segura a La guerra no té ros­tre de dona. Aquest Ham­let des­con­fia de tot­hom menys de l’hones­te­dat d’Horaci (un Sergi Tor­re­ci­lla nar­ra­dor, pletòric) o de la sim­pli­ci­tat de Poloni (Toni Gomila, en un to molt més còmic del que és habi­tual). Laer­tes (Marc Rius) és una closca de nou enmig d’una tem­pesta pels jocs del destí. I la pobra Ofèlia (Elena Tar­rats) sem­pre va dues esce­nes dar­rere de la història. En aquest pano­rama, Car­les Martínez i Míriam Ala­many són Claudi i Ger­tru­dis, també prou opacs per poder jus­ti­fi­car el seu crim.