Nous mitjans, vells crims

Què ens empeny, amb més o menys apas­si­o­na­ment, de manera dis­si­mu­lada o sense com­ple­xos, a dei­xar-nos emba­da­lir pels crims? Una anàlisi fona­men­tada o intuïtiva de les fondàries de la nos­tra essència? La mor­bo­si­tat més primària? Saber com matar, com evi­tar dei­xar pis­tes, tècni­ques d’inves­ti­gació? Com detec­tar sos­pi­to­sos en el nos­tre entorn abans de con­ver­tir-nos en vícti­mes? Demos­trar-nos que hi ha gent que ho passa pit­jor, com aquell que cada dia lle­geix les esque­les com a símbol d’auto­con­fir­mació?

Els motius poden ser molts, però això ho dei­xem en mans dels espe­ci­a­lis­tes que escri­uen en les pròximes pàgines. Cen­trem-nos en l’èxit del deno­mi­nat true crime, és a dir, rela­tar un crim real en un lli­bre o en un docu­men­tal per a la tele­visió. Dos exem­ples ben clars i recents són El pantà maleït. Les morts de Sus­queda (La Cam­pana), lli­bre de la peri­o­dista d’aquest diari Tura Soler, i la sèrie, de ràdio i tele­visió, Crims, en què Car­les Porta (fla­mant Premi Naci­o­nal de Comu­ni­cació i premi Ondas) mira de posar llum a la fos­cor a crims que han pas­sat a casa nos­tra.

L’interès pels crims reals no ve pas de fa poc, perquè d’assas­si­nats (posant-los en el cim de la piràmide delic­tiva) sem­pre n’hi ha hagut. Els homes pre­històrics ja es mata­ven entre ells, per defen­sar el grup, el ter­ri­tori, el foc, les cries, pot­ser encara no per ven­jança, passió, enveja o plaer, però es mata­ven. Com en les cul­tu­res clàssi­ques gre­gues i lla­ti­nes. Un dels assas­si­nats més famo­sos, i en grup, és el de Juli Cèsar. I com a nar­ració de morts ritu­als, sàdiques, amb tor­tu­res ben recar­go­la­des pel mig, només cal fulle­jar la Bíblia. D’acord, conté molts ense­nya­ments espi­ri­tu­als adoc­tri­na­dors, però de morts vio­len­tes n’hi ha fins a can­sar.

Fent un salt en el temps, la premsa diària sem­pre s’ha nodrit d’aquesta mena de notícies amb morts pel mig, com ara quan es va seguir el cas de Jack l’Esbu­de­lla­dor, un assassí en sèrie que mai va ser detin­gut, ni tan sols iden­ti­fi­cat, i que va ater­rir el Lon­dres del 1888.

Fins i tot hi ha hagut dia­ris dedi­cats gai­rebé en exclu­siva a les notícies d’homi­ci­dis, com ara El Caso, que es va edi­tar a Madrid entre el 1952 i el 1997, i pro­gra­mes de ràdio més recents, com el citat Crims i Ter­ri­to­rio negro, amb Luis Ren­du­e­les i Manu Mar­lasca.

I ara, què ha pas­sat? S’ha posat més de moda? És pos­si­ble que una mica, però fa l’efecte que el que hi ha influït és la millora de qua­li­tat dels mit­jans que en par­len i, encara més, el pres­su­post. Per escriure un lli­bre o fil­mar un docu­men­tal s’hi poden dedi­car molts anys, recur­sos humans i econòmics que fa 15 o 20 anys eren impen­sa­bles. S’han millo­rat els mit­jans, però els crims són els matei­xos de sem­pre, si fa o no fa, i l’interès que des­per­ten també s’ha man­tin­gut.

A banda de la versió literària, hi ha la rampa d’enlai­ra­ment que han estat les pla­ta­for­mes de con­tin­guts audi­o­vi­su­als per als docu­men­tals, en molts casos amb parts fic­ci­o­na­des, inter­pre­ta­des per actors, entre­mig d’imat­ges reals. Un diari del segle XIX, per il·lus­trar els assas­si­nats de Jack l’Esbu­de­lla­dor, s’havia de limi­tar a publi­car dibui­xos, amb sort, fets del natu­ral d’un cadàver. Avui dia, els arxius de foto­gra­fies i fil­ma­ci­ons dels mit­jans de comu­ni­cació, sumats als de la poli­cia i les càmeres de segu­re­tat i, també, a les fil­ma­ci­ons domèsti­ques que tots podem apor­tar a l’hora de docu­men­tar qual­se­vol fet amb un sim­ple mòbil, han ampliat la capa­ci­tat de mos­trar la rea­li­tat de deter­mi­nats crims.

Què ens agrada més, la violència, veure el pati­ment aliè o (quan és el cas, que no és sem­pre) que els assas­sins aca­bin a la presó? Que cadascú res­pon­gui en la inti­mi­tat.